Complicitats, sopars compartits, nits de festa, dur les quines a Barcelona, premiar el talent empordanès de la persona entramuntanada de l'any, visites culturals, hores de reunions, feina a deshores i, sobretot, la gent. Sense rumiar-hi massa, això és el que em surt, així d'entrada, pensant en els Entramuntanats. Sempre la gent. Perquè és la que dona sentit als projectes, a les històries vitals, a les iniciatives socials, a les aventures culturals. La gent dona sentit a tot. I a vegades les circumstàncies el prenen i l'eliminen, el sentit. Sap greu, molt, però els Entramuntanats, tal com ho hem entès fins ara, s'acaben.

M'hi vaig afegir quan ja portaven uns anys en dansa. Encara hi eren Jordi Jordà, Thomas Spieker i Cati Palou. Diria que va ser en Jordi qui m'hi va convidar el 1994. Començava la meva vida laboral i els millors anys de la meva vida passaven dia i nit en una Barcelona que ho era tot. Coneixences, noves experiències, oci a dojo i feina també. Amb molts dels caps de setmana tornant a l'Empordà. Potser el pas del temps ho ha endolcit massa, però quins temps! Doncs els Entramuntanats se'm van creuar pel camí i ho van fer per quedar-s'hi. De llavors fins ara.

Fa pocs dies, en una assemblea general extraordinària celebrada per videoconferència, per aquesta maleïda distància física motivada per la Covid-19, es va decidir la dissolució de l'entitat. Després de 27 anys les coses han canviat. I molt. Va néixer perquè la gent de l'Empordà a Barcelona necessitàvem un vincle. Rebre la carta per correu postal, confirmar l'assistència per telèfon, anar al sopar del mes, ser prou joves i tenir prou forces per tancar Luz de Gas i l'endemà anar a treballar. Tan senzill i era tant. Era això que ara li diem fer tribu. Ens vam constituir en associació i m'agrada pensar que es van fer activitats interessants, divertides i també, per què no, importants. Cert, hi ha hagut moments en què ha costat Déu i ajuda continuar. I la remuntada era millor.

Ara, amb les xarxes socials, amb l'AVE, amb el temps que se'ns escapa de les mans i amb el coronavirus, les cartes han passat a la història i les trobades socials han quedat congelades. També, suposo, el tarannà de la gent jove empordanesa que ve a Barcelona és un altre. En fi, que tot plegat significa que l'entitat desapareix. No pas les persones. Ni l'amistat i la confiança a cegues que hem anat teixint. Les complicitats es mantenen i els sopars compartits i les nits de festa tornaran. Perquè ens hi hem acostumat i ja ens necessitem fent tribu.