29 de desembre de 2020
29.12.2020
L'Empordà

Després del 2020

Ara que podem, intentem no convertir l'any 2021 en gairebé res

28.12.2020 | 19:10
Després del 2020

Fer un resum d'aquest 2020 que hem deixat enrere és de ben segur una tasca complicada. Aquest ha estat un any realment estrany que poca gent es podia haver imaginat mai. Una pandèmia mundial, múltiples confinaments, xifres esgarrifoses en nombre de víctimes, una gran quantitat de malalts, la sanitat al límit, etc. Acomiadar-lo d'aquí a dos dies és fer memòria de tots els moments que han canviat les vides de tothom. És, també, adonar-se de la rapidesa amb la qual s'esdevenen els fets.

Ara mateix no recordo què li vaig demanar, al 2020. El que és evident és que no li vaig dir que no em deixés anar a la universitat i que em tanqués a casa. Tampoc li vaig exigir veure les meves germanes fent deures virtuals. Això segur que no. Però va passar. Ha passat. I ens ha enxampat a tots entre rutines inacabables que ens semblaven infinites, i que en algun moment durant aquests mesos, fins i tot, hem arribat a trobar a faltar.

Si hagués sabut tot el que vindria, el que sí que li hagués demanat, no només al meravellós 2020 sinó també als anys anteriors, haguessin sigut més abraçades, més rialles i més trobades. Tenir, encara, més ganes de tot. Perquè tot i que sempre n'he tingut moltes, de ganes de fer les coses, de motivació, si algú m'hagués avisat hagués aprofitat cada instant d'abraçar els avis, cada moment rient amb les amigues de la universitat. Qui més es pensava, al mes de febrer, que el que explicaven a les notícies estava sent una exageració?

Amb el confinament, semblava que aquest any seria el punt ideal per conèixer l'empatia, la solidaritat i la superació. I és que durant aquells mesos, ja ho vam ser tot això. Vam ser empàtics amb els que vivien la pandèmia de més a prop. Recordem com els aplaudíem als balcons. Vam ser solidaris amb els veïns grans que, per seguretat, era millor que evitessin anar al supermercat. Vam superar-nos en penjar cartells amb l'arc de Sant Martí on es podia llegir «tot anirà bé» perquè ho sentíem, ho crèiem i ens envaïa una necessitat gairebé total de superació.

A l'inici ja advertia que no seria fàcil fer un resum d'aquest any. Per a molts haurà estat l'any dels balcons, per a d'altres el del teletreball i les videotrucades, i per a encara uns altres el d'haver perdut éssers estimats. Aquesta és la pitjor part d'aquesta pandèmia. Sense dubte. Penso, però, que si una paraula serveix per resumir tot el que hem viscut no és «coronavirus», ni tampoc «excepcionalitat». La paraula és: «distància». Respecte a tothom. Respecte a tot el que fèiem.

De l'any que ve, justament l'altre dia, l'àvia, que és una persona sàvia, m'hi va fer reflexionar, entre distància i mascareta. «Només demano que ens deixi tal com estem. Ara mateix és el que més desitjo». Quanta raó. A vegades, immersos en la societat que ens ha tocat viure, ens enceguem en pensar què dinarem demà, en fer plans per a d'aquí tres mesos, i en viure en un futur inexistent. Si quelcom ens ha ensenyat aquest any, però, és que el futur no ens fa falta. Que hem de saber viure el present i fer-nos nostre allò de «viu el dia a dia».

Ara que podem, intentem no convertir l'any 2021 en gairebé res. Anem-lo veient passar un dia rere l'altre. A poc a poc, i sabent valorar allò que realment ens importa: les petites grans coses. Perquè, al final, després del 2020 és el que ens ha quedat realment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook