De tots les sensacions que puguem guardar en tot un any, probablement les d'aquest que deixem enrere sigui el que més ganes tenim tots de cloure d'una vegada, i perdre'l de vista. No he trobat a ningú, absolutament ningú, que em digués que havia estat un bon any, sinó que la idea de tothom era la d'acabar-lo d'una vegada i començar de nou amb l'esperança que sigui una mica millor; ja ningú es planteja que tot canviï com una mitja.
D'altra banda, el sotrac que hem viscut com a societat ens ha servit per desplaçar una mica la nostra escala de valors. Tot ens ha afectat, en major o menor grau, però el cert és que hem viscut moltes dificultats que fa uns mesos ens resultaven impensables, inimaginables en el món que teníem construït al nostre voltant. Evidentment, el malson no ha acabat encara, i em temo que ens hi trobem lluny malgrat tinguem les esperances posades en la vacuna i la seva ràpida distribució arreu del país.
Amb tot, allò que hem viscut, quedarà per sempre, i d'aquesta experiència hem d'aprendre en molts sentits. Penso sincerament que no és gens fàcil verbalitzar unes circumstàncies que crèiem desaparegudes de les nostres vides com a societat i que vinculàvem a altres societats, altres èpoques o altres territoris.
Ens cal mirar endavant, per descomptat, i probablement en aquests moments més que mai. Aquests dies, a voltes potser amb més voluntat que ganes, es repeteixen els missatges de bon desitjos i un futur esperançador, i de ben segur que enguany li trobarem molt més significat pels moments viscuts en aquests darrers mesos.
I mirar endavant significa mirar al futur. Pot sonar altisonant, i potser ho sigui, però el cert és que no queda més remei i de poc serveix seure a recordar allò que havia estat i ja mai no podrà ser. A més, i com escrivia el poeta uruguaià Mario Benedetti, el futur no és una pàgina en blanc sinó una fe d'errates. Acabem el 2020 d'una vegada i que el proper sigui una mica millor.
