Des d'un campanar llunyà, arriba el seu plany sonor, matisat per l'aire i les fulles... Les campanes, tothora les campanes. Com una presència constant, que no ens abandona a través dels temps. Remembrances de Verona, dolça i sensual, trasbalsada per un fat advers. «Les músiques seran tristes campanes» gemega el vell Capulet, davant el cos exànime de Julieta, en els versos de Shakespeare. I «l'argentina veu de la campana venint de Codalet», que enyorava Rosa Leveroni, enmig de pomeres i prats, sota «les altes claredats» del Canigó. Batallades lentes des del Seminari, des de la Catedral, les que s'escoltaren a Laura a la Ciutat dels Sants, embolcallada per la boira. Vetlles de pluja i de quietud, compassades pels senyals de les campanes que el vent s'emporta lluny a través dels camps xops, desolats... O aquell «so de campaneta cap al tard» sagarrià, vora el cap de Creus, darrer homenatge al mariner Luard, «cridaire, mentider i home de bé».

Les campanes, tothora les campanes. Del bressol fins a la tomba, ben cert. Al costat nostre, sempre, sempre. « A fulgore et tempestate libera nos Domine», diu la inscripció de la més vella de les nostres campanes a l'església de Llançà. Des del 1730, primer a la torre romànica, després al cloquer del temple. Durant dos-cents noranta anys ens ha fet companyia i ens ha protegit, suposo. Sovint l'oblidem, tal vegada, en la seva freda solitud. I torna de nou el seu so, les batallades rítmiques, sonores, per anunciar-nos l'eclosió d'una nova vida, la ferma promesa d'amor d'una parella o la darrera trobada amb la desconeguda...

Sembla que fou als voltants del 4500 aC quan es començaren a fer campanes sonores. El 1543, el pirata Barba-rossa saquejà Palamós i robà les campanes de Santa Maria. El 1831, Víctor Hugo immortalitzà el campaner Quasimodo a la novel·la Notre-Dame de Paris. Les campanes, sempre el bronze. A la catedral de Girona, fins al 1936, hi havia una campana anomenada «Bramamorts», que tenia com a servei tocar a difunts i a viàtic.

El 24 de juliol de 1932, més de tres mil persones s'aplegaren al monestir de Sant Martí del Canigó, per celebrar la reposició de la campana «Martina». Els signes distintius del santuari de Núria són encara avui l'olla i la campana. De Carles Rahola: «El toc de sometent era greu i solemne i es difonia per la ciutat, pel pla i les muntanyes. -Sentiu? Sentiu? Toquen a sometent!... Els homes joves agafaven les armes i els vells, les dones i els infants s'arraulien dins la llar».

I a La campana de Sant Honorat, de Josep M. de SagarraLa campana de Sant Honorat: «Tant si seguiu les mentes del camí / com si palpeu el cos de la muntanya, / tant si aneu amb la rella dins les mans, / tant si el rem us fadiga i us aplana, / si sou pobres, cridaires o bergants, / fills de lluita o de calma casolana, / tant se val. Que si sou catalans / hi ha alguna cosa que us farà germans: / aquest so i aquest plor de la campana!». I d'Abdó Terrades: «Ja la campana sona, el canó ja retrona... / Anem, anem, republicans anem, / a la victòria anem».

Frases i dites se n'han confegit a grapats sobre aquest tema: «Fer-ne de l'alçada d'un campanar», «ser un tocacampanes», «fer campana», «estar més sord que una campana», «sentir tocar campanes», «fer una volta de campana», «quan toquen a oració... ninetes a racó». Cloem amb un satíric epigrama de Carles Fages de Climent: «Si les campanes del poble / toquessin a descansar, / els marits fent pilar doble / poden doblar el campanar»...