Sé que quan arriben aquestes dates el país té curiositat per saber què diré en el meu missatge de Nadal. Trobo a faltar aquells temps en els quals aquest tràmit era un avorriment sobirà -mai millor dit -, ja que darrerament fets com l’ambició del meu cunyat i després el desamor dels catalans ja me’l feien incòmode.
I aquest any encara més. Les constants entremaliadures del meu pare esgarriat ja em feien albirar una situació difícil de digerir a escala interna i sobretot, sobretot, molt complexa de comunicar.
Ningú no recorda que el rei emèrit va permetre i liderar la transició. D’acord que després la va capitalitzar en el sentit més etimològic de la paraula, va fer uns dinerets gràcies a la seva posició i també als amics. No entenc com un fet tan natural és a la vegada mal vist per la hisenda pública, que espero que en tingui prou amb la regularització i no demani més coses per molt que els comunistes que s’estan al govern ho demanin i creïn un estat d’opinió contrari a la institució.
No m’amoïna el poble, aquest es queixa del poc que sap gràcies als miserables periodistes. Bé estaria que en lloc de queixar-se fos agraït amb el meu progenitor per tenir accés a la informació, ja que en èpoques més pretèrites, nosaltres fèiem el que volíem i ningú no sabia i, si sabia, no deia ni mu.
Total que els meus assessors intenten escriure un discurs perquè l’audiència se l’empassi. A mi només em tocarà donar-li la credibilitat més gran possible. Amb això el país hi ha guanyat, d’acord que se m’escapa de vegades algun gall, però també li passa a en Guardiola i a ell tothom l’admira. Pel cap baix queda clar que els vuit o deu milions d’espanyols que em vegin per la tele, sabran agrair la meva perfecta dicció comparada amb la del meu pare, que s’entortolligava amb les paraules com si s’hagués menjat un polvoró trenta segons abans d’acudir a la cita.
Els missatges de Nadal solen ser conciliadors i agraden. Quina diferència amb aquell tan agressiu que vaig haver de fer un mes d’octubre de fa uns anyets a causa d’una greu situació que ho mereixia! I enguany em sap greu tot plegat perquè mira que ho tenia bé, la pandèmia m’havia posat la comunicació a punt de caramel per a poder tirar del recurs fàcils de la llagrimeta, el dol, la unitat, la solidaritat i l’esperança.
Però ara toca fotre’s i esperar que la gent es despisti amb l’evolució de la R o amb qualsevol altra cosa. Tot i que no descarto provocar just a l’hora oportuna una apagada general «modus Culubret» a tot el territori.
