Els rellotges de corda -avui ja poca gent en porta- si no els en dones, s'aturen; avui en dia porten pila i fa que no calgui cuidar-se de donar corda cada dia, i quan la pila s'acaba, es canvia i torna a funcionar. Però, i ho hem pogut llegir aquests darrers dies, hi ha rellotges de corda que gairebé vuitanta anys després continuen donant l'hora malgrat que hagin estat aturats en el temps.

L'any 1944, Baldiri Soler, alcalde de Sils i combatent republicà a la Guerra Civil, exiliat a França des d'on va ser deportat al camp de concentració de Neuengamme, a poc més de 15 quilòmetres del centre d'Hamburg (Alemanya), del qual va sortir viu i, després de diverses recerques, es va saber que havia mort al Voló l'any 1981; per tant, era un supervivent.

En els arxius d'Arolsen, on es guarden els objectes dels deportats nazis, estava pendent de retornar al seu propietari, Baldiri Soler, un rellotge de butxaca amb cadena d'or, es desconeixia si havia mort o si tenia descendència. Les investigacions han trobat una neta seva, a banda que ha posat al descobert una història, una més, d'una de les etapes més fosques d'Europa.

A Arolsen hi havia milers d'objectes, i es creà el 2016 una exposició itinerant Stolen Memory que actualment pot visitar-se al Mume de La Jonquera. En aquestes circumstàncies, i amb la troballa del rellotge, a la família de Baldiri Soler li seran retornats els objectes i han decidit deixar-los a la seva sala d'exposicions permanent.

Aquesta és una història, una petita gran història, que posa de relleu el patiment de l'exili, evidentment, i les atrocitats dels règims autoritaris durant la Segona Guerra Mundial; també, però, posa en evidència la cura, dedicació i eficiència en el tractament de documentació i objectes personals d'aquells que van patir la deportació i l'exili per autoritats i entitats des de 1945 fins ara.

El rellotge i la cadena d'or de Baldiri Soler Artau, alcalde de Sils el 1939, tornarà a la seva família, que ha decidit cedir-la al museu perquè tothom pugui saber la seva història però, també, perquè tothom comprovi com les petjades de la memòria no es podrien resseguir sense el compromís, la investigació i la dedicació de molta gent que, gairebé vuitanta anys després, fa que rellotges com aquest continuï marcant l'hora.