15 de desembre de 2020
15.12.2020
L'Empordà
DES DE L'EMPORDANET

«Ànima de tramuntana»

"Ha estat un viatge per l'Empordanet, on ara visc, i per l'interior de la vida de persones d'ara i de fa mils d'anys"

14.12.2020 | 19:24
Núria Esponellà.

Quan fa quinze dies vaig anar a la llibreria Vitel·la de Palafrugell a inscriure'm per poder assitir a la presentació d' Ànima de tramuntana de Núria Esponellà (Columna, BCN 2020) premi Prudenci Bertrana, hi vaig comprar el llibre. El dijous següent, a la tarda-vespre de la presentació de la seva obra, ja n'havia llegit més de la meitat.

El confinament que vaig viure pel positiu de Covid-19 del mes d'octubre em va impedir d'anar a la presentació que es va fer, i on estava inscrit, al Museu d'Ullastret. Aquest dijous, 3 de desembre, a Vitel·la, una trentena de persones vam poder escoltar la Teia, professora de claustre de la Núria, que va fer una excel·lent dissertació sobre aquesta novel·la i la seva autora.

A la Núria Esponellà (Celrà, 1959) la conec des de petita; som del mateix poble, quan a Celrà es coneixia tothom. L'he anat llegint, primer poesia: va escriure la Cantata sobre Sant Dalmau Moner, en ocasió de la inauguració de les pintures al fresc del recordat Ramon Pujolboira (1999); després vaig deixar-li material per la confecció de Rere els murs. Tinc els seus quatre llibres que formen una tetralogia dedicada als quatre elements: aire, aigua, foc i terra: Rere els murs (2009), Una dona d'aigua (2013), La filla de la neu (2016), i ara, Ànima de tramuntana (2020). Aquesta darrera, una novel·la marcada per l'element terra, amb molts elements de la història dels indiketes del nostre Empordanet, i dels seus contactes amb els grecs foceus d'Empúries, al segle III aC.

Però, sobretot, és la història de la Mínia arqueòloga, i la seva situació personal després del procés de separació amb la parella i de la mort prematura del seu fill. Mínia s'enfronta al tema de la vida i de la mort, al sofriment moral que comporta aquesta situació. Com a arqueòloga recompon, més amb la seva intuïció que res més, la història d'Ekinar, una dona que forma part de la cultura indiketa, cultura que viu profundament arrelada a la terra i a la natura, i que, com en la majoria de tradicions, entenen la mort com a part del cicle de l'existència.

Recordo els meus anys a la Sierra dels Andes (1979-83), al Perú, amb la tradició quítxua. Els enterraments, allà, tenen un element de dol, però sobretot de festa, de celebració, on es menja i es beu per acompanyar el difunt a l'altre món.

Tres frases breus del llibre que m'han ajudat a entendre el missatge de fons: «La vida i la mort són part d'un mateix cercle», diu Saratin, sacerdotessa, a Ekinar (pàgina 375). I, «qui coneixia el cercle no temia la mort. Morir i renéixer era el destí de totes les ànimes i aquesta era la idea més poderosa que havia entrat a la vida de Saratin després de la mort de la seva germana» (pàgina 379).

Finalment: «Avui l'Estel m'ha dit (...) Davant la mort, la vida pren un sentit més alt, la gent vol anar-se'n en pau. El dol és només una etapa de creixement, pren-t'ho així, vindrà un moment que sentiràs –d'una manera que no sabràs explicar– que hi ha alguna forma de transcendència» (pàgina 440).

La imatge del paraigua de la portada, que resulta inútil quan bufa fort la tramuntana, és tot un signe de la situació que viu la protagonista en la seva lluita contra els elements, que la fan resilient a tot, fins a descobrir de nou la pau.

Acabat el llibre, en rellegeixo la dedicatòria que la Núria em va fer a Vitel·la: «Per a tu, Taber, aquesta aventura que espero que t'hagi fet viatjar lluny, amb estima». Ben cert que ha estat un viatge per l'Empordanet, on ara visc, i per l'interior de la vida de persones d'ara i de fa mils d'anys, que s'han enfrontat a les dificultats de la vida a la recerca de sentit.

De ben cert que és una novel·la que pot ser un excel·lent regal per a aquest Nadal, i per ajudar a qui estimem a sortir del pou de l'angoixa i la por. Gràcies, Núria, pel retrat de la nostra societat tan desconnectada de la natura i en la qual la mort ha esdevingut un tabú.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook