08 de desembre de 2020
08.12.2020
L'Empordà
Tribuna

Temps enrere

«Davant de les necessitats canviants de la nostra realitat, una de les quals és el repte de (con)viure en un món globalitzat»

07.12.2020 | 19:43
Dra. M. Antònia Bonany Pagès

L'ONU va declarar fa setanta anys el dia 10 de desembre com el dia dels drets humans. Sobre el paper, si aquests drets treballats en comissions i degudament consensuats i dotats de legalitat, no es dugessin a terme, seria una immoralitat. Aquesta declaració universal pot ser que no sigui perfecta, perquè res ho és mai, però s'hi acostava en el moment en què es va elaborar, i anava destinada a complir amb les necessitats detectades per viure en un món més just, on tothom tingués accés als mateixos drets. Per això se'n diuen universals.

Els anys ens diuen que també hi hauria d'haver, perquè els temps han evolucionat molt de pressa i la societat també, una revisió completa de conceptes, per detectar les necessitats actuals, i també caldria fer un gran exercici d'humilitat a escala mundial i reconèixer que la seva execució no és perfecta i que cal esmenar-ho.

Els drets humans no són iguals per a tothom en tot el planeta. Depenent del lloc on es viu, canvien i se'n garanteixen més o menys. Però probablement no hi hagi ni un sol lloc al món on s'apliquin tots, per igual i a tothom.

En el preàmbul de la declaració dels drets humans, hi consten conceptes que defineixen molt bé la finalitat d'aquesta carta. Es reconeix el de la dignitat i dels drets iguals i inalienables entre els humans. Aquesta premissa és la base perquè les persones puguin viure en llibertat, justícia i pau.

La declaració va néixer amb trenta articles. Tots són d'una justícia social i també denoten una necessitat inqüestionable de ser aplicats. En el primer dret és on es fa palesa la idea del naixement en llibertat i igualtat, així com en dignitat i en dret. Hi consta la raó i la consciència personal perquè els humans ens comportem fraternalment. Preciós, no?

La carta continua fent referència al fet que no es diferenciarà a ningú per motiu de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. Bonic, no?

Més endavant continua manifestant el dret a la vida, la llibertat i la seguretat. Lògic, no? Segueix plasmant que no hi ha d'haver ni esclavitud ni servitud. Tampoc hi haurà penes ni tortures, ni tractes cruels, inhumans ni degradants per a ningú.

Seguim i una mica més avall i hi trobem que totes les persones tenen dret a la salut, l'educació i a un habitatge digne. Segueix amb la resta de drets fins que s'arriba al 30.

El darrer apartat conclou literalment aquest paràgraf: «Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien». Repassem la història mundial d'aquests darrers setanta anys, perquè es vegi si s'han garantit.

Vistes les desigualtats socials arreu del món, que no tenen res a veure amb els drets reconeguts en aquesta carta, potser sí que hauríem de fer una reflexió sobre com s'ha d'actuar per garantir aquests drets, com també revisar-los i actualitzar-los davant de les necessitats canviants de la nostra realitat, una de les quals és el repte de (con)viure en un món globalitzat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook