Quarts de vuit del matí, dissabte previ al pont de la Puríssima, la Constitució o l'aqüeducte aquest en què tothom feia unes petites vacances abans de Nadal, aprofitava per fer les primeres compres i que aquest any, malauradament, tot està sent diametralment diferent. Dissabte, escric, i els carrers estan deserts i a trenc d'alba, una fredor humida puja per l'espinada que sembla no acabar mai.
A poc a poc el dia s'aixeca, els núvols ennegrits es van esvaint i deixen pas a clarianes per les quals s'escola el sol, un sol fred, silenciós i sobretot dèbil que no aconsegueix treure'ns la fred de sobre, que no pot sobreviure més enllà de mitja tarda perquè encara falten dia pels passos de llebre o els de pardal. En prou feines despunta el termòmetre per enfilar-se més enllà dels 0 graus. Tot i això, la ciutat s'ha aixecat i comença a moure's.
Teòricament encara ens trobem dins la tardor, perquè el que s'anomena, hivern astronòmic, comença el 21 de desembre, però és evident que aquests darrers dies i setmanes, de fred, pluja, vent i a voltes tot una mica alhora, han evidenciat que enguany aquesta tardor se'ns ha quedat curta, i com escrivia George Sand «la tardor és un andante melancòlic i graciós que prepara admirablement el solemne adagio de l'hivern».
Vivim un món regirat en què estem tan pendents de què haurem de fer l'endemà perquè les normes canvies ràpidament -potser perquè la mateixa pandèmia i la seva incidència ho fan encara més ràpid-, sota la incrèdula mirada dels que mesuren el temps amb calma i tranquil·litat, pròpia i en consonància amb aquesta època de l'any. No és així, perquè aquest matí de dissabte fent un esguard des del Banc del General -que es troba a l'entrada del castell de Sant Ferran-, el paisatge canviava amb sorprenent rapidesa de núvols tancats a una breu escletxa de sol.
El dia ha anat transcorrent amb monòtona lentitud i, a poc a poc, el miratge s'ha fet realitat i la ciutat, sota una fred humida i gairebé enganxosa, ha anat prenent forma amb gent als carrers i llums de Nadal acabats d'estrenar mentre aquest sol d'hivern, amb la incertesa penjada del braç, la intuïció que tot el que vingui ha de ser benvingut, que el futur ens espera a la cantonada i quan fa la volta es troba, en aquests mesos, un pàl·lid sol d'hivern.
