08 de desembre de 2020
08.12.2020
L'Empordà
LA MAR D'AMUNT

La meva terra

«Aquest matí amb les primeres llums, des de la muntanya t'he vist, bruna i lassa, vora la mar en calma»

07.12.2020 | 19:44
Un mirador privilegiat sobre el costaner de Llançà.

Aquests rostos eixuts, aquestes muntanyes feixades, poblades de farigola i romaní. Aquesta costa abrupta, esquerpa, dura i dreta, constantment agredida per una mar blava i profunda, furiosa. Costa brava, vet aquí. Aquest és el meu país, el nostre país. Una terra antiga, poblada de llegendes i de velles històries: Llançà, Deciana romana, Lanciano medieval... « Ecclesiam Sancti Vicenti, quae est in valle Lanciani», segons l'epístola del papa Benet VI.

A Sant Pere de Roda, segons deien, oficià missa l'ardit rei dels francs. Ho recollí Carles Fages de Climent en el seu Somni de Cap de Creus: «Enmig dels dotze prínceps / fa via Carlemany. / Duu la barba florida / com un pom de lilàs»... País, aquest nostre, en altre temps ben poblat de vinyes i oliveres. De veremes sagnants i de trulls daurats plens d'oli nou. País de platges, curulles en el record dos mesos a l'any, batibull de parles forasteres. Segons Miquel Martí i Pol: «La fi del món esdevindrà un estiu / just quan arribin els primers turistes».

De dites i refranys, en aquest país, en tenim a dojo: «Tiren més dues tetes que dues escopetes». «Té menys graus que un suquet de claus». «La primera pastora, la segona senyora». «En la vinya de l'oncle Puig, cull i fuig». «Aquest se n'ha anat al canyet». «Qui té pa, fa sopes». «Terra de romaní, terra de poc vi». «Arribar a tres quarts de quinze». «El va engegar a desmamar piocs». «A cobrar per veremes». «No marxa ni amb fum de sabatots». «La carn fa carn i el vi fa sang... i dos vints fan quaranta». «Fins i tot als vells pescadors els acolloneix cap de Creus». I els del Port de la Selva deien dels de Cadaqués que es llevaven cada dia una hora més aviat, per passar una hora més sense fer res...

«–Quines coses, no? Què s'ha de fer, doncs?». «–Sí, com el cavall de Sant Martí, que va viure fins que es va morir». «–Quan ets al ball, has de ballar, vet-ho aquí».« – I que Déu afarti es pobres, com deia aquell capellà del Rosselló». «Tres filles i una mare, pobre pare!». «Fer Pasqua abans de Rams». «–Sí, res, la pesquera de Llançà, dues guiules i un serrà». «Uns patim, altres patam i tots petem...». Recordo encara en Quimet Perolero, la Xapa, en Pitu Doba, la Nyinga, en Maiplou... Personatges que, en la seva simplicitat, formaven, formen i formaran part de Llançà. Com la gent que aixecaren el Centre Federal i els del Foment, i els que cavaren les vinyes i van batre les oliveres any rere any i els que anaven a rem i a vela fins a cap de Creus. Recordo ara aquells versos de Manuel de Pedrolo: «Només perquè és la meva terra, / jo sé que caure ací em serà / més dolç que viure i fer-me gran / arran de mars que em són estranyes».

Sant Vicenç, a la façana de l'església per obra i gràcia de Domènec Fita, contempla encuriosit el vaivé dels pardals al voltant de l'Arbre de la Llibertat, plantat el 1870, segons consta als vells escrits. Poble d'anar i venir, poble de contrastos aquest nostre, que malauradament no és poble d'arbres, però sí, això sí, poble d'Arbre, només faltaria! I amb un altre paratge identitari. En paraules de Montserrat Vayreda: «Catalans al Castellar, / a Llançà»...

Acabo amb unes frases que vaig escriure ja fa anys, quan encara em dominava l'esperit romàntic: Aquest matí amb les primeres llums, des de la muntanya t'he vist, bruna i lassa, vora la mar en calma. Quan ja no et veuré més t'enyoraré, estimada. En la platja desconeguda on aniré a raure, escriuré el teu nom damunt la sorra: Llançà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook