Aquests rostos eixuts, aquestes muntanyes feixades, poblades de farigola i romaní. Aquesta costa abrupta, esquerpa, dura i dreta, constantment agredida per una mar blava i profunda, furiosa. Costa brava, vet aquí. Aquest és el meu país, el nostre país. Una terra antiga, poblada de llegendes i de velles històries: Llançà, Deciana romana, Lanciano medieval... « Ecclesiam Sancti Vicenti, quae est in valle Lanciani», segons l'epístola del papa Benet VI.

A Sant Pere de Roda, segons deien, oficià missa l'ardit rei dels francs. Ho recollí Carles Fages de Climent en el seu Somni de Cap de Creus: «Enmig dels dotze prínceps / fa via Carlemany. / Duu la barba florida / com un pom de lilàs»... País, aquest nostre, en altre temps ben poblat de vinyes i oliveres. De veremes sagnants i de trulls daurats plens d'oli nou. País de platges, curulles en el record dos mesos a l'any, batibull de parles forasteres. Segons Miquel Martí i Pol: «La fi del món esdevindrà un estiu / just quan arribin els primers turistes».

De dites i refranys, en aquest país, en tenim a dojo: «Tiren més dues tetes que dues escopetes». «Té menys graus que un suquet de claus». «La primera pastora, la segona senyora». «En la vinya de l'oncle Puig, cull i fuig». «Aquest se n'ha anat al canyet». «Qui té pa, fa sopes». «Terra de romaní, terra de poc vi». «Arribar a tres quarts de quinze». «El va engegar a desmamar piocs». «A cobrar per veremes». «No marxa ni amb fum de sabatots». «La carn fa carn i el vi fa sang... i dos vints fan quaranta». «Fins i tot als vells pescadors els acolloneix cap de Creus». I els del Port de la Selva deien dels de Cadaqués que es llevaven cada dia una hora més aviat, per passar una hora més sense fer res...

«-Quines coses, no? Què s'ha de fer, doncs?». «-Sí, com el cavall de Sant Martí, que va viure fins que es va morir». «-Quan ets al ball, has de ballar, vet-ho aquí».« - I que Déu afarti es pobres, com deia aquell capellà del Rosselló». «Tres filles i una mare, pobre pare!». «Fer Pasqua abans de Rams». «-Sí, res, la pesquera de Llançà, dues guiules i un serrà». «Uns patim, altres patam i tots petem...». Recordo encara en Quimet Perolero, la Xapa, en Pitu Doba, la Nyinga, en Maiplou... Personatges que, en la seva simplicitat, formaven, formen i formaran part de Llançà. Com la gent que aixecaren el Centre Federal i els del Foment, i els que cavaren les vinyes i van batre les oliveres any rere any i els que anaven a rem i a vela fins a cap de Creus. Recordo ara aquells versos de Manuel de Pedrolo: «Només perquè és la meva terra, / jo sé que caure ací em serà / més dolç que viure i fer-me gran / arran de mars que em són estranyes».

Sant Vicenç, a la façana de l'església per obra i gràcia de Domènec Fita, contempla encuriosit el vaivé dels pardals al voltant de l'Arbre de la Llibertat, plantat el 1870, segons consta als vells escrits. Poble d'anar i venir, poble de contrastos aquest nostre, que malauradament no és poble d'arbres, però sí, això sí, poble d'Arbre, només faltaria! I amb un altre paratge identitari. En paraules de Montserrat Vayreda: «Catalans al Castellar, / a Llançà»...

Acabo amb unes frases que vaig escriure ja fa anys, quan encara em dominava l'esperit romàntic: Aquest matí amb les primeres llums, des de la muntanya t'he vist, bruna i lassa, vora la mar en calma. Quan ja no et veuré més t'enyoraré, estimada. En la platja desconeguda on aniré a raure, escriuré el teu nom damunt la sorra: Llançà.