08 de desembre de 2020
08.12.2020
L'Empordà
Figueres

Jordi Riera, combats per la memòria històrica

El Triangle Blau i la família recorden la figura del seu president fundador

08.12.2020 | 13:28
Jordi Riera i Carme Daviu visitant el camp de Mauthausen.

Fa dies ens va deixar el president honorífic de la nostra entitat, l'Associació Triangle Blau. Són temps de pandèmia i de contenció. Per això, no va ser possible retre-li el comiat que la seva trajectòria es mereixia. En aquest article/obituari volem deixar constància d'alguns aspectes no del tot coneguts del perfil d'en Jordi Riera Sorribas.

En Jordi Riera va néixer a Cornellà de Llobregat. Era un 6 d'octubre de 1934, una data senyalada en la història de Catalunya: el President de la Generalitat, Lluís Companys, proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. La proclamació va fracassar, però en els documents d'en Jordi hi figura com a data de naixement el dia 19 d'octubre de 1934. El pare –Josep Riera Borrell- no gosà d'anar-lo a inscriure al registre civil fins al cap de 13 dies. Eren dies convulsos.

La seva infància i joventut va estar marcada per la marxa del pare a l'exili al final de la guerra civil (1939) i la conseqüent manca de notícies, i la mort per malaltia de la mare (1942). En l'època del servei militar a La Jonquera va conèixer la que seria la seva dona –Carme Daviu-, amb qui ha protagonitzat una bonica història d'amor, companyia i col·laboració: van festejar tres anys i en van estar casats 60, que s'han complert justament aquest any 2020 i el COVID en va impedir fer l'àpat de celebració.

Era un home apassionat i perseverant, que tot s'ho agafava amb una il·lusió especial: tant organitzava el futbol al seu poble de Vilatenim als anys 60 (era encara un municipi "independent" de Figueres), com esmerçava esforços en el negoci familiar, vinculat al món dels electrodomèstics. Un caràcter així, per força havia de desplegar una activitat frenètica quan va saber pel llibre de Montserrat Roig "Catalans als camps nazis" que el seu pare –Josep Riera Borrell- havia mort al camp de Mauthausen. La família n'havia perdut la pista després que s'estronqués el costum del pare d'enviar cartes en els primers anys d'exili i camps de treball a França. El llibre de la malaguanyada Montserrat Roig es va publicar a 1977 i des d'aleshores en Jordi es desviu per anar obtenint notícies del seu progenitor i de la dissort que va patir. Així comença la recerca del pare, dels rastres del pare.

Militant d'ERC, en Jordi ho deixa en entrar a formar part de junta directiva de la secció espanyola de l'Amicale de Mauthausen, una associació dedicada a recuperar la memòria històrica dels que van passar pels camp de concentració i extermini. Un gest –deixar la militància política- que ell veia necessari si entrava a formar part d'una organització "oficial", que aplegava les diferents sensibilitats de l'exili republicà.

Comença l'època de viatges als camps de concentració, unes vegades organitzats per l'Amicale, altres en cotxe particular acompanyat de la inseparable Carme –cervell organitzador-, i també acompanyats d'algun matrimoni amic. Pel cap baix, dues vegades a l'any, en Jordi i la Carme visitaven algun camp de concentració, a més del de Mauthausen. Era com un pelegrinatge, que substituïa, d'alguna manera, les flors que no li havien pogut dur abans al pare. El seu compromís mai no amagat amb la independència de Catalunya el porta a figurar en algunes llistes municipals d'ERC a Figueres.

Li ballava pel cap la idea que la ciutat de Figueres havia de retre homenatge a tants deportats i exiliats. Era difícil, perquè la mentalitat dominant era la de "passar pàgina", una injustícia per als que no havien gaudit de l'oportunitat de ser coneguts i reconeguts per ser "perdedors" d'una guerra "incivil" i posteriorment van caure en les urpes del nazisme. Amb la seva característica perseverança, va intentar reiteradament que l'ajuntament acceptés erigir un monument als ciutadans catalans i espanyols víctimes de la barbàrie nazi. Finalment, el 1986 Marià Lorca li va fer cas. En Miquel Giralt, alcalde de la Vajol, va portar una pedra del poble que feia l'efecte de ser de granit, per imitar la coneguda escala (de la mort) del camp de Mauthausen. I es va instal·lar així el primer monument a Figueres (al cementiri) dedicat als morts als camps nazis.

El 2003, la secció espanyola de l'Amicale elegeix president Enric Marco. Va haver de renunciar al càrrec en descobrir-se que era un impostor que s'havia inventat una falsa biografia de deportat i va haver de retornar la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li havia atorgat el 2001. Aquest episodi fa que en Jordi es doni de baixa de l'entitat, molest pel mal que se'n derivava per als que, esforçadament, maldaven per recuperar trossos de memòria. Familiar i col·lectiva.

La seva passió per la memòria històrica anava bullint cada cop més, fins que l'any 2004, amb altres apassionats van fundar Triangle Blau, associació per a la preservació i difusió de la memòria històrica. El nom, evidentment, evocava el color del triangle que els nazis cosien a l'uniforme dels presoners republicans espanyols, oficialment apàtrides perquè el règim sanguinari i venjatiu del general Franco els havia privat de la seva nacionalitat.

En Jordi se'n va fer un bon tip de impartir conferències/xerrades a centres de secundària, acompanyat dels seus ja inseparables Lluïsa Padrosa, Narcís Oliveras DEP), Josep Llorens i Margarita Mas. Va ajudar a molts empordanesos a saber on i quan els seus pares o familiars havien estat deportats; molts havien patit la mateixa dissort del pare d'en Jordi i no havien sobreviscut. Abans d'abandonar la presidència efectiva de Triangle Blau –amb la Carme encarregada de les tasques més burocràtiques però tan importants com les representatives-, encara va tenir força per gestionar la instal·lació d'un monument a l'exili, que es va inaugurar el febrer de l'any 2009 al tram final de l'avinguda Perpinyà, en recordança de la fugida –es complien 70 anys- de centenars de milers de refugiats republicans cap a la frontera. Els camps de concentració francesos esperaven als que varen sobreviure als terribles bombardejos de l'aviació franquista, que havien convertit Figueres en la Gernika catalana, en expressió afortunada de l'historiador Enric Pujol.

Als últims anys, en Jordi estava delicat de salut però va continuar organitzant la trobada anual de Triangle Blau amb un emotiu àpat, al qual assistien representants de les més importants associacions memorialistes d'Espanya, Catalunya i França. Va morir a casa, envoltat de l'escalf de la família, que el recorda com una persona que sempre va respectar l`opinió dels altres, pensessin com pensessin. Va intentar sempre transmetre que tota la seva tasca al servei de la recuperació de la memòria no la duia a terme amb cap ànim de venjança, sinó de recordar el patiment del seu pare i molts altres.

Jordi, estaves convençut que no era just passar pàgina sense haver-la llegit. Jordi, has protagonitzat combats per la memòria fins al teu darrer alè. Descansa en pau.

Signa el Triangle Blau, la seva Junta directiva, associats i família Riera

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook