Al segle XVIII, el filòsof Jean-Jacques Rousseau fou un dels màxims promotors de l'educació com a camí per la llibertat, els drets i deures de la ciutadania, però de manera cruel i despietada va entregar els cinc fills que va tenir a beneficència perquè el molestaven per treballar.

Sense pretendre entrar en debats sobre què és i què no és educació, m'enflairo que si en els darrers quaranta anys s'han aprovat set lleis educatives a Espanya, alguna cosa no s'ha fet bé.

En ambdós casos calia coherència. Comprenc que a l'educació, com a la vida, cadascú té la seva visió sobre les coses. Entenc que les opinions dels legisladors, dels educadors, dels pares i dels alumnes són diferents i, a més a més, canviants... Però, que no veuen que amb aquesta dispersió normativa hem aconseguit un nivell educatiu que ens posa a la cua dels països desenvolupats?

En tota aquesta històrica desfilada de ministres de diferents governs intentant salvar el nostre model, a ningú no se li ha ocorregut pensar que un projecte educatiu és per definició un pla a llarg termini i que hauria de ser fruit d'una decisió consensuada per la majoria de partits de l'arc polític? Senyors i senyores ministres, del que es tractava i es tracta és de posar els bastiments perquè les generacions ulteriors puguin combinar un bon coneixement acadèmic amb els valors, la cultura i la riquesa d'un país. Diguin-nos, si us plau, com pretenen arribar a un bon resultat amb aquests canvis constants.

Jo, la veritat, és que no sé quina sopa de lletres s'aplica actualment, si la LOE, la LOGSE, la LOPEG, la LOMCE, totes elles o cap. Però sí que veig que és tan gran el desassossec que aquesta desencertada gestió provoca en la ciutadania, que cada cop és més habitual escoltar frases de l'estil «sort que els meus nens són grans, han superat l'ensenyament obligatori i, per tant, ja no els tocarà patir més canvis de rumb».

Sembla un autèntic miracle que servidor, exalumne d'escola pública, sàpiga de llegir i d'escriure i a més en català. Tot plegat és com falsificar les notes per simular aprovats amb l'esperança que mai t'enganxin. Potser haurem d'enviar els senyors ministres al racó de pensar i de passada prohibir-los sortir al pati, posar-los agenollats contra la paret amb orelles de burro i carregats de llibres a les mans. Encara que els psicopedagogs posin el crit al cel.