Els efectes del nou confinament perimetral municipal de caps de setmana mostren resultats. Per constatar-los, cal fer un gest molt senzill: sortir a fer un passeig, que encara que sigui curt segur que us n’adoneu, durant un moment molt concret de la setmana: els diumenges al matí. I és que resulta que aquesta espècie d’espai-temps s’ha convertit en l’estona ideal i irreemplaçable per fer excursions en companyia de família o amics que viuen dins del mateix municipi. Actualment, res no les pot substituir.

Si després del primer confinament, del total, del de passar tres mesos a casa, tots vam pensar-nos que érem runners professionals, ara, no tant temps després del que ens imaginem, ens creiem que som excursionistes de diumenge, d’aquells que hi van durant tot l’any, i dels que passen hores i hores a la muntanya. Això sí, entre ells i nosaltres hi ha una petita gran diferència: si nosaltres no vivim a la muntanya, no hi podem anar, perquè no està permès.

Ens podem qüestionar perquè ho fem, plantejar-nos-ho, intentar-hi entreveure grans reflexions, però la realitat és tan trista, i m’atreviria a dir que fins i tot dura, que ho fem i que ens ho creiem perquè és l’única forma que tenim, o de les poques fins fa tan sols una setmana, de desconnectar de la rutina que segueix tot i viure enmig d’una pandèmia mundial.

Segurament, fa uns mesos ens pensàvem que tot això era quelcom inimaginable i pocs de nosaltres no ens ho haguéssim plantejat mai. Però segur que d’aquí a uns anys, explicarem a aquells que encara no hi són que «hi havia diumenges al matí en què la gent sortia de casa per anar a caminar perquè era l’únic que es podia fer».

Si hi ha quelcom que encara no ha canviat és la típica pregunta a classe -encara que sigui virtual- o a la feina, després del cap de setmana: què has fet aquests dies? «El mateix que tu, imagino», respons, sabent amb tota convicció que la persona amb qui estàs parlant haurà anat a caminar sol o acompa­nyat amb un màxim de fins a cinc persones més sense sortir d’on viu o, de forma excepcional, fins als municipis limítrofs. Surrealista, oi?

Com a societat, la majoria hem acceptat les limitacions que ha imposat la crisi sanitària perquè hem entès pràcticament des del primer moment que era quelcom massa seriós per no fer-ne cas. Hem complert amb el que se’ns ha demanat.

Per això, cada petita nova reobertura que s’està duent a terme aquests dies la celebrem com el que és: una petita gran victòria. Perquè és clar que és important fer esport i sortir a caminar els diumenges, i si a més fa bon temps, encara és més fantàstic, però també ho és poder anar al cinema, al gimnàs o fer un cafè en una petita terrassa.

Fa anys esperàvem anuncis d’estiu on se’ns recordava que «havíem de viure el moment» i que «cada instant compta» i en quedàvem meravellats pels paisatges. Pocs s’aturaven en eslògans que no feien res més que acompanyar fotografies i plànols paradisíacs. Ara, després de gairebé tot, hem vist que el paradís actual no és res més que poder sortir a caminar els diumenges i esperar que, a mesura que avancen els dies, no ens ho acabin impedint.