Res del que hem viscut els últims mesos és normal, no ens enganyem. Els humans, per sort o per desgràcia, tenim una gran capacitat innata de resiliència que ens ajuda a normalitzar i assumir amb resignació les males experiències. Ens trobem al mig d’una gran distopia que supera qualsevol pel·lícula de ciència-ficció. De fet, tant Black Mirror com Years an Years, grans sèries que recomano veure, s’haurien quedat molt lluny a l’hora d’imaginar el nostre present.

A mesura que avança el temps, tot és més estrany i la possibilitat d’assimilar tot plegat es complica. En escenaris de por i incertesa, hi ha un factor determinant difícil de gestionar, que és el «principi de realitat». En la psicologia freudiana i la psicoanàlisi, aquest principi es defineix com la capacitat que té la ment de jutjar el món exterior i actuar en conseqüència.

És molt difícil ser capaços de discernir i explicar amb paraules el nostre món. Per això, no hem d’oblidar com n’és d’important la higiene mental i la gestió de les emocions. De fet, les crisis psicològiques formen part d’una gran pandèmia paral·lela provocada per la mateixa covid. Es troben a faltar en l’àmbit de les polítiques públiques propostes concretes que ajudin i acompanyin la ciutadania en la gestió de la salut mental. Cal activar-les amb urgència. En pocs mesos hem hagut d’aprendre a gestionar confinaments, dols, pèrdues, renúncies i temors. A la llarga, de ben segur que ens passarà factura. És un xoc traumàtic col·lectiu que patim en silenci reclosos a les nostres cases de forma transversal. Ens toca a tots: adolescents, on la vida social i d’oci és fonamental pel seu desenvolupament, com per a adults o gent gran, que han d’afrontar situacions realment dures de soledat no desitjada, pèrdua de feina, incertesa amb la malaltia... entre altres.

Hem de deixar de banda el positivisme tòxic pròpies de tasses i posts d’Instagram i acceptar que la història ens ha cridat a viure una situació insòlita i on hem perdut moltes persones que sempre estaran al nostre record. És hora d’entendre que no anirà tot bé, que tot anirà d’aquella manera, ni bé ni malament. I sobretot, recordar que ens en sortirem. I tant que ho farem.