Un cop algú em va comentar que la música no li agradava gens i em vaig quedar amb cara de no saber què dir. No ho entenia i, a hores d’ara, tants anys després, quan em venen aquelles paraules a la memòria, encara no ho entenc. Soc dels que em costaria viure sense ella. Penso que la música ens acompanya d’una manera o una altra al llarg de la vida. O almenys a mi.
Per aquell vici tan nefast i a la vegada tan recorrent que a vegades tenim els pares, aquell estrany desig de voler que els fills aconsegueixin els seus somnis o siguin una projecció d’allò que haguéssim volgut per nosaltres, diria que ben poques coses a la vida em fan més feliç que tenir un fill músic. Em costa recordar quin fou el primer indici, no sé si va ser aquell piano que li van portar els Reis o la guitarra de joguet que havia rebut pel tió poc temps abans, però si sé que va arribar un moment en el qual el cor d’en Josep es va deixar il·luminar per l’art i en concret per la música. Des d’aleshores, fins avui, i ben segur per sempre.
I ara que el veig tot just arribat a la seva majoria d’edat, i malgrat els diferents punts de vista sobre qüestions importantíssimes per a un adolescent artista i rebel: «Que si em deixis fer un pírcing; que si talla’t el serrell que no se’t veuen els ulls, que si a la que pugui em faré un tatuatge ...» - ja ho veieu, alta filosofia -, gaudeixo en veure’l tan ben acompanyat pels seus cants i melodies. I m’adono que en Josep, amb el seu aspecte de savi despistat, amb el seu tarannà d’anar sempre al seu aire, d’home introvertit que es transforma davant d’una partitura, en el fons ha triat la millor de les companyies.
Em pregunto moltes vegades com es deu sentir quan gairebé tot el que li diuen o li passa ho acaba lligant d’una manera o altra amb una melodia. Perquè la música omple en Josep cada dia de cada dia. Sense estridències, sense escarafalls, de manera natural. I malgrat no deixar de sorprendre’m per la varietat de les seves creacions, he de dir que la tonada vital d’en Josep discorre sempre propera, senzilla, compaginant la seva sensibilitat i les seves il·lusions amb la coherència que ens demana l’existència quan ens fem grans. Vaja, que es fa estimar i molt.
En el meu món on la música és una font de joia i alegria, tinc la gran sort que en Josep em fa de fil -musical- conductor i les seves interpretacions en són una cabdal banda sonora. Com diu la cançó: «Per tot això i coses que t’amago, em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo».
Per molts anys, Batis.
