Els morts causats directament o indirectament per la Covid-19 no són persones anònimes, no són una dada estadística, tenen noms i cognoms. Són els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies, els nostres fills i filles, els nostres veïns i veïnes, o els nostres amics i amigues, són les famílies que els estimen i que ploren la seva pèrdua. I malgrat l'esforç ingent del personal sanitari, en continua augmentant el nombre cada dia. No puc deixar de preguntar-me, quants morts hauríem evitat sense les retallades, destinant més recursos a la sanitat pública, invertint més diners en llits als hospitals, en respiradors, en equipaments, però sobretot en contractar més treballadors sanitaris pels hospitals i pels CAP. No puc deixar de preguntar-me, quin preu posen a les nostres vides.

No ha de ser gens senzill gestionar aquesta situació del tot inèdita i excepcional. Però la gestió demostrada fins ara ha estat improvisada, erràtica, i contradictòria, fins i tot negligent. És contradictori prohibir reunions de més de sis persones, o tancar cinemes i teatres, i al mateix temps autoritzar misses amb 600 persones, o sopars de gala d'un diari de Madrid, dos actes amb autoritats públiques incloses. Encara que després es demani perdó o es digui que les imatges et varen emprenyar. Em sembla negligent fer tocs de queda nocturns, o confinaments municipals els cap de setmana, i després obligar cada dia a milers de treballadors a anar amb transport públic, sense poder respectar les distàncies. Em semblaria rocambolesc, si no fos indignant i negligent repartir les engrunes de les engrunes, amb «la cursa dels autònoms» per optar a un ridícul premi de consolació, només per als primers a arribar, després de barallar-se amb un sistema informàtic ineficaç.

M'indigna especialment la manca de respostes reals, de totes les administracions, per ajudar a les persones que estem patint aquesta crisi. M'indigna que el SEPE faci tres mesos que no pagui cap nou desocupat a Barcelona. O que encara no s'hagin resolt moltes incidències de la primera onada d'ERTO, i que molts treballadors encara no hagin cobrat, però que al mateix temps es dediquin recursos a revisar i reclamar els «pagaments indeguts», que ells mateixos han fet a algunes poques persones, que sense ser-ne conscients i sense tenir-ne cap culpa, varen rebre alguns euros de més, uns diners que ara els són reclamats sota amenaça de sancions i recàrrecs.

M'indigna que malgrat l'esforç de molts treballadors públics, que en pateixen també les conseqüències, es posi un gran zel en determinades gestions i qüestions i deixadesa en algunes altres. Com pot ser que amb aquestes mostres continuades d'ineficàcia, d'incoherència i de negligència dels diferents governs no dimiteix ningú, que ningú n'assumeix les responsabilitats? El més intolerable, però, és la migradesa i insuficiència dels recursos destinats a rescatar les persones, si la comparem per exemple amb la pluja de milions, dels nostres diners, que es varen dedicar a rescatar els bancs en l'anterior crisi. Diners que els bancs encara no han tornat, malgrat tenir molts d'ells beneficis milionaris, en una època en què tots patim les conseqüències de la crisi en forma d'atur, disminució d'ingressos i d'un futur incert.

Senyors dels diferents governs, d'aquí, d'allà, i de més enllà, no seria ara el moment d'exigir-los que ens tornin aquests diners i invertir-los a rescatar les nostres vides, l'educació dels nostres fills i la nostra sanitat?