Una mare plora desesperada a la pastera que la porta a les Illes Canàries, després que el seu bebè de sis mesos hagi caigut a l’aigua i, desgraciadament, ningú hi hagi pogut fer res. D’aquest fet no en fa ni tan sols una setmana i, segurament, molts el recordaran perquè va formar part de les principals capçaleres internacionals dels mitjans de comunicació nacionals. Com també recordaran la imatge de l’Alan, el nen sirià mort a les platges de Turquia l’any 2015, tot i que la fotografia va sortir a la llum tres anys més tard.

El mar que ens sentim tan nostre, que ens fem tan nostre a l’estiu, per penjar les millors fotos a Instagram, és una font incansable de morts. Una frontera infranquejable per a molts. Una simple riquesa estiuenca per a pocs. De crisis de refugiats n’hi ha hagut moltes durant la història. N’hi continua havent moltes. Aquesta en concret, la de persones al nord d’Àfrica que busquen una suposada “vida millor” al continent que presumeix de democràcies consolidades, fa més de sis anys que dura.

El problema no és que a Europa els esperi (o no) quelcom millor, sinó que a Europa, els grans dirigents entre d’altres, no només no els volen, sinó que no en volen saber res. Si això no és així… Com s’entenen les declaracions del ministre d’Interior, Grande-Marlaska expressant que “no convertirem Canàries en la nova Lesbos”? Per què no es treballa realment per ajudar aquestes persones? Per què no s’explica que són persones com els nostres germans, veïns i amics?

Tristament, el Mediterrani s’ha convertit en un important xoc entre Estats i ONG. Uns culpen els altres i els altres culpen els uns. Sense solució real possible. Els que eren - i són - al mar amb els vaixells que poden, però, són els segons i no els primers. O no recordem episodis com els de Lampedusa el 2013? Quan la majoria de líders europeus es van comprometre a aturar, el que van anomenar, “la vergonya”?

Amb tot, els morts de les pasteres, els del “nostre” mar, s’han convertit en un número. Un dia n’hi ha més. El següent potser n’hi ha menys. Davant les xifres esgarrifadores, pocs tremolen. Pocs tenen la pell de gallina només de sentir-ho. Pocs ajuden. Com a societat, aquí on vivim, hem après a conviure-hi. Aquest tipus de notícia forma part del nostre dia a dia. I com que ho entenem com quelcom “habitual”, no ens en preocupem. O ens en preocupem, però sempre mirant cap a un altre costat. O considerant que les nostres obligacions han d’anar per davant.

Si sabem que al Mediterrani hi passen fets com aquests és, en part, per la feina que hi fan els mitjans. L’expectació mediàtica que suposen les pasteres i, històries com la del relatat al principi, és enorme. Com també ho és la incomoditat que deuen sentir els alts càrrecs davant d’imatges com les que ens arriben. L’exposició mediàtica incomoda. Incomoda molt. I si ho fa és per la manca de resposta existent.

Tot i la tragèdia, o l’anomenada “vergonya”, al final, però l’interessant no és prendre ni l’argument ni la visió paternalista pròpia d’Occident. No és ni tan sols fer promeses que no es compleixen. L’interessant és convertir assumptes com aquest en allò que són realment: assumptes humanitaris.