Les conseqüències del canvi climàtic sobre la vida humana són, de moment, graduals. Aquest «de mica en mica» fa que els canvis siguin aparentment assumibles i pràcticament imperceptibles en una societat on es viu «al moment», on no es recorda què es va dinar ahir i on no es fan planificacions de més de quatre anys. Els efectes que poden sobrevenir a generacions futures no interessa o, més aviat, no som capaços de pensar en un futurible a llarg termini. I la reacció habitual i tristament acceptada davant el canvi climàtic és «tant em fa, jo ja no hi seré».
Aquest desfasament entre la concepció del temps de la vida quotidiana i la concepció d’un futur, en el qual es rebran els resultats de les males praxis que realitzem vers el medi, en dic «bretxa de temporalitat». Aquest és un dels tres errors comunicatius que expliquen part d’aquest «menfotisme» davant d’una problemàtica d’espècie, de planeta i sense marxa enrere.
La segona disrupció i que, comunicativament, afebleix l’objectiu de conscienciar la població, és la «bretxa semàntica». Si analitzem el nom atorgat a la problemàtica ambiental, «canvi» i «climàtic», ens porta a una abstracció que poc ens exigeix actuar immediatament. La paraula «canvi» no genera concepció de problema, sinó de transformació. I només canviem d’hàbits quan «no hi ha més remei», si sabem que l’esforç serà útil i efectiu en un temps breu, i si obtenim benefici personal. Si hi sumem el segon concepte, «climàtic», encara ens porta a una distància més gran. El clima l’estudiem a primària; a l’hivern fred, a la primavera i a la tardor pluges i a l’estiu calor.
Què passa quan a ple mes de novembre anem amb màniga curta? Doncs que tenim l’estiuet de Sant Martí, l’excusa per no preocupar-nos. Només analitzant i comparant els registres de dècades podem determinar les diferències i posar-nos les mans al cap.
La semàntica del canvi climàtic no ens parla d’un augment exponencial de la temperatura ni d’una pujada inassumible del nivell del mar. Per què ens hem de mobilitzar per un hipotètic canvi d’un clima que només l’envolten incerteses?
Per últim, parlo de la «bretxa emocional». Mentre hi ha un enemic comú, palpable, existeix la possibilitat d’organitzar-nos per lluitar-hi.
Quan els mateixos experts parlen d’«adaptació al canvi climàtic», aquesta batalla comuna s’ha perdut, i amb ella l’oportunitat de tenir la força.
Un sentiment de lluita és efectiu, un sentiment de resignació fa que, davant les incerteses, ignorem voluntàriament el problema i imaginem que «ja ho arreglarà algú», com si fos una pel·lícula de Hollywood.
