17 de novembre de 2020
17.11.2020
L'Empordà
TRAMUNTANADES

Què es imprescindible i què no ho és?

«Sembla que el que importa és el fet personal davant del col·lectiu»

16.11.2020 | 18:43
Maria Crehuet

Davant les limitacions a què ens estan posant els governs diversos per culpa de la pandèmia, tothom reclama la imprescindible importància del seu sector. I és veritat. Tothom té raó, perquè tot és imprescindible, i tampoc res no ho és, o molt poques coses ho són... Però aquella persona que viu de certa activitat, aquesta activitat resulta imprescindible per a la seva supervivència. Però la interrelació de l'oferta i la demanda fa que també resulti imprescindible per a l'usuari d'aquesta activitat, i per a la de qualsevol altre.

També és veritat que per a poder viure tranquil·lament, segur que trobaríem moltes coses prescindibles, però llavors ens hauríem de plantejar el model de vida que ens hem donat i el ritme amb què la vivim, i també el model de societat que hem organitzat entre tots i que ens està demostrant que és insostenible, imperiosament prescindible.

Però, com es fa per frenar un tren amb molts vagons que s'està precipitant per un pendent i a gran velocitat? Quins vagons li desenganxem per a treure-li la inèrcia? Quants són veritablement essencials i de quants podem prescindir? Aquí no ens posaríem pas d'acord. Almenys mentre no haguéssim acceptat entre tots que cal canviar el model de vida i de societat, i que haguéssim decidit també entre tots quin hauria de ser el nou model a adoptar.

Mentrestant, quan sembla que el que importa és el fet personal davant del col·lectiu, quan fa temps que se'ns diu que farien falta més d'un i de dos i potser encara més planetes Terra per a subministrar tot allò que usem... i que tirem, quan ja fa anys que pel maig se'ns avisa que la Terra ha esgotat el seu haver i que ja no dona més de si, nosaltres seguim amb el mateix ritme de sempre.

Llavors, sembla que la Terra –que no oblidem que és també un ésser viu– ha dit prou, i els seus mecanismes de defensa... podrien ser un virus implacable que ens faci reflexionar? I què passa si no som capaços de rectificar? Estan els governs actuant correctament intentant l'impossible? Estem també nosaltres actuant com caldria?

I no és gens fàcil per a una societat que ha estat educada en la competència, en el «primer jo» i en voler saciar tots els desitjos sense pensar mai quins efectes secundaris –o danys col·laterals– poden provocar el seu assoliment. Els sistemes educatius, les religions diverses, els esquemes socials, laborals, empresarials i polítics, tots ells, ens han portat fins aquí després de segles... Com revertir-ho?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook