17 de novembre de 2020
17.11.2020
L'Empordà
DES DE L'EMPORDANET

Comunitat en temps de pandèmia

"Ens urgeix replantejar la transmissió de la fe, creant petites comunitats, quasi podria dir, esglésies domèstiques"

16.11.2020 | 18:43
Mn. Josep Taberner

Aquesta setmana passada he llegit un article del filòsof Xavier Fina, on deia: «El futbol és comunió. Vull tornar al camp perquè necessito compartir la felicitat de cada gol (del meu equip). Perquè m'agrada la sensació de contribuir a remuntar un partit amb els nostres ànims».

A mi em passa el mateix. Fa vuit mesos que no he pogut anar al Camp Nou. Hi anava, aquests darrers anys, una dotzena de vegades cada curs, i, ho trobo a faltar. La pandèmia, també en això, ens està afectant.

Però ens afecta molt més en altres àmbits, no sols l'esportiu o les aficions. Les seqüeles sanitàries, econòmiques, socials, psicològiques... són encara més greus. L'afirmació que «el futbol és comunió» m'ha fet pensar, defecte professional, en la comunió eucarística, en la comunitat reunida a l'església, en la celebració de l'eucaristia.

També la pandèmia ens ha afectat: al març – maig vam estar dotze setmanes sense poder celebrar l'eucaristia, mirant les celebracions de Montserrat (o altres) per la televisió. Mitja Quaresma, la Setmana Santa i molts diumenges de Pasqua. La majoria de casaments i baptismes previstos per a aquest any s'han ajornat per a l'any vinent. Les cerimònies de funerals s'han fet, encara ara, amb poques persones.

Les persones grans, molts dels feligresos ho són, tenen por d'agafar la infecció, i continuen mirant la missa per la televisió. En els pobles turístics també hem notat la manca de forasters en les nostres celebracions. El tancament perimetral dels caps de setmana fa que encara siguem menys a les celebracions eucarístiques.

I, si el futbol és comunió, l'Església és, fonamentalment, comunitat, comunitat reunida per celebrar la fe en Crist mort i ressuscitat. I si la comunitat no es reuneix, tenim una dificultat molt greu per celebrar el Diumenge com a Pasqua setmanal.

Ens urgeix replantejar la transmissió de la fe, creant petites comunitats, quasi podria dir, esglésies domèstiques, famílies que celebren a casa la seva fe. El cardenal Grech, a qui vaig conèixer fa uns anys com a bisbe de la petita illa de Gozo (Malta) diu: «L'església domèstica és la clau que ens obre horitzons d'esperança. El deure de la comunitat parroquial és ajudar la família a ser una escola de catequesi i una sala litúrgica on es pot trencar el pa a la taula de la cuina. Els pares, en virtut del sagrament del matrimoni són 'ministres de culte' en l'església domèstica, que trenquen el pa de la Paraula, resen amb ella i, per tant, es produeix així la transmissió de la fe als fills».

Quan la comunitat no es pot reunir, en aquests moments, cal reimaginar la presencialitat, amb una presencialitat virtual; i possiblement també ens faci descobrir la pastoral de la lentitud, del silenci, d'una fe que ens humanitza i acompanya. Que ens faci ser creatius en aquests moments, conscients que ens cuidem per poder cuidar els altres.

La comunitat cristiana dels primers segles (fins al s. IV), es reunia a les cases, era una església domèstica. Diuen els Fets dels Apòstols (Ac 2, 46): «A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació». Per tant, el deure de la comunitat parroquial, especialment en aquests temps de pandèmia, és ajudar les famílies a ser una escola de catequesi i una sala litúrgica on es pot trencar el pa a la taula de la cuina.

I seguint el model que proposa el Papa Francesc d'una Església en sortida, l'església domèstica ha d'orientar-se cap a sortir de casa. Per tant, hem de redescobrir el pa de la fraternitat, ara més que mai, a partir de l'encíclica papal Fratelli tutti. En el número 35, el papa diu: «Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d'autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi hagi 'els altres', sinó tan sols un 'nosaltres'. Tant de bo que tant dolor no sigui inútil, que fem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, a fi que la humanitat reneixi amb tots els rostres, amb totes les mans i amb totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat».

De l'anècdota del futbol a la necessitat de viure un 'nosaltres' que faci comunitat i comunió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook