Davant les limitacions a què ens estan posant els governs diversos per culpa de la pandèmia, tothom reclama la imprescindible importància del seu sector. I és veritat. Tothom té raó, perquè tot és imprescindible, i tampoc res no ho és, o molt poques coses ho són... Però aquella persona que viu de certa activitat, aquesta activitat resulta imprescindible per a la seva supervivència. Però la interrelació de l'oferta i la demanda fa que també resulti imprescindible per a l'usuari d'aquesta activitat, i per a la de qualsevol altre.

També és veritat que per a poder viure tranquil·lament, segur que trobaríem moltes coses prescindibles, però llavors ens hauríem de plantejar el model de vida que ens hem donat i el ritme amb què la vivim, i també el model de societat que hem organitzat entre tots i que ens està demostrant que és insostenible, imperiosament prescindible.

Però, com es fa per frenar un tren amb molts vagons que s'està precipitant per un pendent i a gran velocitat? Quins vagons li desenganxem per a treure-li la inèrcia? Quants són veritablement essencials i de quants podem prescindir? Aquí no ens posaríem pas d'acord. Almenys mentre no haguéssim acceptat entre tots que cal canviar el model de vida i de societat, i que haguéssim decidit també entre tots quin hauria de ser el nou model a adoptar.

Mentrestant, quan sembla que el que importa és el fet personal davant del col·lectiu, quan fa temps que se'ns diu que farien falta més d'un i de dos i potser encara més planetes Terra per a subministrar tot allò que usem... i que tirem, quan ja fa anys que pel maig se'ns avisa que la Terra ha esgotat el seu haver i que ja no dona més de si, nosaltres seguim amb el mateix ritme de sempre.

Llavors, sembla que la Terra -que no oblidem que és també un ésser viu- ha dit prou, i els seus mecanismes de defensa... podrien ser un virus implacable que ens faci reflexionar? I què passa si no som capaços de rectificar? Estan els governs actuant correctament intentant l'impossible? Estem també nosaltres actuant com caldria?

I no és gens fàcil per a una societat que ha estat educada en la competència, en el «primer jo» i en voler saciar tots els desitjos sense pensar mai quins efectes secundaris -o danys col·laterals- poden provocar el seu assoliment. Els sistemes educatius, les religions diverses, els esquemes socials, laborals, empresarials i polítics, tots ells, ens han portat fins aquí després de segles... Com revertir-ho?