Vaig néixer l’any de l’estrena de la pel·lícula que va posar les bases de l’spaghetti western. Aquella producció italo-hispano-germana titulada Per un grapat de dòlars, juntament amb La mort tenia un preu i El bo, el lleig i el dolent, formen la Trilogia del dòlar dirigida per Sergio Leone, amb un carismàtic protagonista anònim interpretat per Clint Eastwood i una memorable banda sonora del també oscaritzat Ennio Morricone.
Aquell escenari de cartó pedra localitzat entre la desapareguda Golden City, situada en el madrileny municipi de Hoyo de Manzanares i a l’actual Parc natural del Cabo de Gata-Níjar, a Almeria, poca cosa té a veure amb els actuals Estats Units. I dic poc, perquè encara no fa massa dies hem pogut veure gent amb escopetes fora d’un col·legi electoral durant el recompte de vots de les recents Eleccions Presidencials. Una imatge més pròpia d’una baralla en un saloon que no d’una república federal constitucional autoproclamada com a exemplar i que, al llarg de la seva història, també ha volgut ser exemplaritzant -fins i tot, per la força- on li ha vingut de gust.
Ja m’agradaria que a la Unió Europea visquéssim les eleccions al nostre Parlament amb la mateixa intensitat que seguim les eleccions a l’altra banda de l’Atlàntic. Malgrat ser el primer electorat transnacional i el segon mundial, després de l’Índia, estem a anys llum de l’espectacle mediàtic que cada quatre anys representen les presidencials als Estats Units. Un xou que, en aquesta ocasió, ens ha deixat el repicó d’un escrutini que ha posat en evidència que, sovint, l’opinió publicada i la pública caminen per vies diferents. Però que, sobretot, ha confirmat que Donald Trump deixa la Casa Blanca amb les botes posades, fidel al seu perfil populista, com els protagonistes dels spaghetti western.
La victòria de Joe Biden tanca l’era Trump al capdavant dels EUA. Ara bé, estic segur que l’ombra del trumpisme serà llarga i duradora en una nova política basada en el tot serveix per arribar al poder. Estem avisats.
