10 de novembre de 2020
10.11.2020
L'Empordà
PARAL·LEL 46

A peu pla

«Conèixer el territori proper, el que tenim a l'abast i que no sempre valorem»

09.11.2020 | 19:13
Alfons Martínez

Una de les activitats que sempre s'han considerat com a base de la bona salut, de pràctica senzilla –i econòmica–, i que permet un coneixement del territori, és anar a caminar. Caminar en el sentit de passeig, de fer el badoc i entretenir-se en qualsevol cosa, que et toqui l'aire i aprofitar el temps de camí com per una mena de buidatge interior, o per fer endreça de pensaments.

Aquests darrers mesos, en què hem vist limitades moltes de les activitats que solíem dur a terme de manera habitual i sense adonar-nos-en, s'han reincorporat d'altres que per contacte amb l'aire lliure i, sobretot, per la possibilitat de dur-les a terme sense massa restriccions, s'ha incrementat el nombre d'usuaris. Caminar, pels vials que circumden Figueres i els municipis dels voltants, entre altres coses perquè no es pot sortir els caps de setmana, ha esdevingut una nova manera d'entendre i conèixer el territori proper, el que tenim a l'abast i que no sempre valorem.

No parlaré de les xarxes socials, algunes de les quals han estat definides per algú com «clavegueres del pensament» –un evident oxímoron–, però que tenen un paper rellevant en alguns aspectes com donar testimoni del nostre entorn, a través d'imatges que ens mostren com anem retrobant l'Empordà a peu pla.

A banda de la inexcusable ruta que ens fa donar la volta al castell de Sant Ferran, que ens permet, des d'alguns dels seus revolts, endevinar els terraprims que trobaríem després dels frondosos turons de Llers a la serralada pirenaica que acaba desembocant, a poc a poc, al mar; també, ja dins la plana i des de l'altre costat de Figueres, entomar el camí de l'Horta del Mas Clarós fins al camí de Caboques, que ens porta a Vilabertran, i des d'allà, triar si anar a Cabanes, Peralada, Vilanova de la Muga o Pont de Molins; tot un món. Si es vol, i s'està en forma, la caminada pot ser llarga.

Les possibilitats es multipliquen, i els que fins no fa massa érem uns pocs, hem vist incrementada l'afluència de nous caminants, que sospito retroben espais que creien perduts o, com a mínim, mig oblidats. Tant se val, l'escriptor William Faulkner afirmava que el paisatge es conquereix amb les soles de les sabates, no amb la roda del cotxe. Probablement sigui cert, i aquí podem fer-ho a peu pla, com si fos un món gairebé nou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook