Paraules de Mariàngela Vilallonga al seu llibre Els arbres: «Ja que som a Empúries, no puc deixar d'esmentar les tanques de xiprers de l'Empordà, que protegeixen els sembrats de la tramuntana. Sempre m'he extasiat en veure tants xiprers junts, tan ben arrenglerats. És un paisatge que recorda el de la Provença, que va ser plasmat per Vincent Van Gogh a les seves teles».

Josep Sebastià Pons, poeta nascut a Illa del Riberal, al Rosselló, saludava aquests arbres: «Xiprers contemplatius i d'amarganta flaire, / que acolliu cap al tard el sol adolorit, / preserveu en tot temps la pau de l'esperit, / oh negríssims xiprers suspesos a mig aire»...

Típic arbre mediterrani, el xiprer pot assolir els trenta-cinc metres d'alt i arribar als cent anys de vida. La seva figura, entotsolat enmig dels camps empordanesos, és una imatge inequívoca de serenitat, d'antiga tradició. Xiprers a la plana... No em puc imaginar la nostra comarca sense ells, afilerats vora els camps i els horts. Com tampoc no es pot concebre el paisatge sense aquests arbres a la bella Toscana italiana. El camí que porta a San Gimignano dalle belle torri, voltat de xiprers, és ben identitari.

A l'antiguitat clàssica es parlava d'un jove, Ciparissus, que sempre l'acompanyava un cérvol. Un dia que el noi sortí a caçar, veié enmig dels arbres un animal que es movia. Disparà el seu arc. En acostar-s'hi, veié el seu cérvol mort i es desesperà. El déu Apol·lo es compadí d'ell i el va convertir en un arbre, el xiprer. Li va dir: «Tu seràs plorat per nosaltres i ploraràs pels altres». Diuen que des de llavors a tots els cementiris hi ha algun xiprer.

No és pas casualitat que la visió d'aquests arbres ens desperti a l'ànima el sentiment de solitud. És ben cert que, sense tenir-hi cap culpa, els xiprers se n'han endut la fama de tètrics, de nuncis de la mort, i s'han multiplicat al voltant de les tombes. En sentit positiu, tanmateix, ens porten la pau. La pau dels xiprers, sí... Aquests arbres tenen una sorprenent resistència al foc. En un incendi de fa uns estius a l'interior de Castella, centenars de xiprers es van salvar, mentre que els pins, les alzines, els roures, els ginebres i les argelagues van morir cremats. Ara bé, provenen els xiprers de l'illa de Xipre, com deien alguns, tal volta per la semblança dels noms?...

La seva silueta allargada, punxeguda, i el seu color verd fosc li donen un aspecte espiritual remarcable. El xiprer apunta cap al cel, immòbil, símbol de l'eternitat. Els antics romans plantaven tres xiprers vora la porta de casa seva, com a símbol de benvinguda i de franca acollida al visitant. Deien temps ha que l'arca de Noè i la creu de Crist eren de fusta de xiprer, que no es corca i resisteix anys i panys. Pau, serenor, repòs de l'esperit, són propis dels xiprers que envolten els pobles empordanesos. Ells ens fan companyia i ens asseguren una mort acollidora i benvolent. Quan vaig en cotxe per la carretera, sobretot si condueix un altre, cerco un per un, inconscientment, els xiprers que hi ha en el paisatge i els vaig comptant. És una mania, ja ho sé. Què hi farem, el que no mata engreixa, deien.

Xiprers alts, erectes, mirant el cel. Llances com les de l'escut de Llançà, el meu poble. Xiprers entotsolats, sobris, austers, d'un verd obscur que fixa totes les mirades. Poca ombra, però sempre la pau. La pau dels xiprers...