No és bon auguri que la moral col·lectiva d'una capital de comarca com Figueres voli més baixa que una oreneta en caiguda lliure ferida en les ales. Té tota la raó l'economista Manuel Rodríguez («Estem acomplexats?», Setmanari de l'Alt Empordà, 15-IX-2020Setmanari de l'Alt Empordà) quan recomana abandonar el negativisme autodestructiu, pujar l'autoestima (l'amor propi, com dèiem abans) i aglutinar esforços per superar els nous reptes. I cal agrair l'escrit recent de l'exalcalde gironí, Joaquim Nadal («Figueres i l'autoestima»), que ha esperonat la voluntat revisionista de l'orientació que cal que prenguin els figuerencs (els empordanesos també) per saber per on es va i què es fa.

Culturalment parlant, el repte no és minúscul. Joan Maragall ens assignava el 1909 ( Per l'Empordà) una responsabilitat enorme: «Si tot Catalunya se perdés, però restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ésser un dia o altre més gran i més forta que mai hagués estat; i si pel contrari, de tot Catalunya sols l'Empordà es perdés, la pàtria ja no fóra ella mateixa». Millor que aquest missatge no esdevingui mai profètic.

Crec que el primer pas abans d'escometre l'empresa de millora d'un teixit econòmic i social d'una geografia física i humana determinada (amb tots els elements que això comporta) és inflamar l'orgull de pertinença. En aquest sentit, també crec que pot resultar saludable rellegir o escoltar de nou algunes línies dels nostres versificadors autòctons o forans. Hi ha molta estofa per triar: Joan Fuster afirmava que un 30% de la producció poètica catalana està dedicada a l'Empordà!

Recupero quatre evangelis lírics, dos dels temps reculats a Vida Parroquial (maig 1930), dedicats a la Figueres vella i a la nova. «Figueres, hermós vilatge / que has passat a ser ciutat, / a tu que lo front te bat / molts dies el fluix oratge, / i que sovint amb coratge / sents brunzir la tramuntana; / a tu que ostentes galana / com el més preuat joiell / per capçalera un castell / d'Espanya porta forana» (Ramon Mandrí, de Cant descriptiu de Figueres, 1888). «Com una nau, ciutat, t'escau donar / el pas als vents amb tot oblit de glòria,/ que, com la nau, és lleu el teu passar / damunt els fulls que viuen en la història». (Jaume Maurici, de Ciutat del franc acolliment).

Els altres dos passatges tenen veu femenina i més proximitat en el temps. «D'aquesta terra en tinc l'arrel més pura;/ l'alè de viure el trobo en aquest vent [?] Pelegrina de totes les dreceres, / amiga de muntanya, plana i mar, / ancoraré les barques viatgeres/ al port on es detura el meu esguard. [?] Graveu en pedra el que m'ha estat més car:/ Aquí jau una filla de Figueres» (Carme Guasch, dins 25 sonets i un dia).

«Com senyorívola donzella / et mostres als visitants. / Et diuen cosmopolita / perquè sojornes a tants. [?] Reialme de vendavals: / la Figueres dels comerços, / de pintors i aciençats, / i també d'homes de lletra, / sensibles i encoratjats.» (Carme Pagès, Figueres, 1996).

Figueres ha viscut històricament episodis virulents i de flagells. Tanmateix, una estrofa d'uns antics goigs a Sant Sebastià ens recorda el geni revitalitzador dels figuerencs: «A Figueres un bell temple / us bastiren els passats, / i malgrat de sa pobresa / els seus fills l'han renovat».

«Ànims i endavant!» era l'exhortació que mossèn Manel Seco (acabat de jubilar-se després d'un llarg ministeri en diversos pobles alt-empordanesos) acostumava a fer en les seves homilies per encoratjar els feligresos a superar els entrebancs del dia a dia. Ho podria haver dit en llatí: Sursum corda (Amunt els cors). La recuperació de l'autoestima, però, no pot ser tasca d'un sursuncorda sinó de tots els parroquians aplegats de la mà com en una bella i saltirona sardana.