Hi ha persones indecises i hi ha persones decidides. És cert i no és cap gran misteri. Tampoc és cap gran descobriment. «Cadascú és com és», sents a dir. «Cada persona és un món», et repeteixen. Totes aquestes dites, que gairebé ens sabem de memòria, serveixen fins que arriba el moment. I com a «moment» ens referim a la pregunta que pot afectar -o afectarà, en algun instant- una part important dels joves del país: Què vull estudiar? El futur no és fàcil. I quan tens disset o divuit anys i et trobes davant d'un paper en blanc que has d'omplir amb noms de futurs estudis, ho és encara menys. Tanmateix, a poc a poc. El que sí que tens clar és que vols estudiar. Que vols fer un cicle o que potser prefereixes anar a la universitat. Fins aquí, bé. Però? i després? Què vol dir un full en blanc? Per què s'ha d'escollir ara? I si no ho sabem? I si aquesta situació ens provoca una enorme frustració?

No són ni una, ni dues, les enquestes que confirmen que «el 80% dels joves no saben què estudiar quan han acabat l'etapa d'escolarització obligatòria». Per tant, només 20 de cada 100 alumnes tenen clar quin futur volen. Segons les mateixes enquestes, això no és tot: 3 de cada 15 estudiants deixen els estudis i dos canvien de carrera, un cop l'han començat. Si tenim present aquesta informació, si en som conscients, per què empenyem els nostres joves a decidir-se?

Prendre decisions importants forma part de la vida mateixa. Fer-se gran i haver d'escollir, també. Però això no vol dir que els hàgim de pressionar. Estar al seu lloc no és fàcil. Entendre'ls, tampoc. Tenen l'edat que tenen i, segurament, l'últim que necessiten és pressió afegida. Normalment, els presentem aquest moment com un dels més importants per al seu futur, com una de les decisions més claus de la seva vida. De la seva vida? Segur? Sent tan joves? Potser el que ens cal, als que ho veiem des de fora -fa no massa temps era jo qui havia de decidir què estudiar- és plantejar-los-hi d'una altra forma. La societat i el món actuals han canviat i, amb ells, també ho han fet les feines i els llocs de treball. Qui ens assegura ara estar durant cinquanta anys a la mateixa empresa? Que no sabem que les feines del futur encara avui no existeixen? Que la continuació de molts estudis universitaris perilla?

Potser el que hem de fer és fer-los entendre que equivocar-se no és tan dolent com se'ls fa creure. Que respondre la pregunta de «què vull estudiar?» no ha de suposar cap drama. Que tenen temps. Que l'últim que volem és pressionar-los. Que fer-se preguntes no és ni terrible, ni cap equivocació. Al contrari. Perquè és cert que dubtar ens provoca, sovint, inseguretat i incertesa. Però també és cert que els dubtes que pensem que ens fan nosa, al final poden resultar útils per veure més clar quin és el camí que volem seguir. Els dubtes no són sempre benvinguts, però proposem-nos fins a quin punt aquest plantejament no és res més que una idea imposada. Perquè, al final, tothom dubta.