Ja no sé quants cafès he deixat emparaulats durant l’última setmana. I els que em deuen quedar, perquè tinc l’estranya sensació que l’actual situació s’allargarà més del previst. Com passa sovint, mai valorem prou bé allò que tenim fins que ho perdem. El tancament de bars i restaurants, llevat de la possibilitat de servir menjar per emportar, ha deixat encara més buits de vida els nostres carrers. M’entristeix veure aquest paisatge, però encara em descoratja més -per no utilitzar emprenya directament- veure com hi ha inconscients que segueixen passant-se per l’entrecuix les mínimes recomanacions de seguretat.
Per això no m’ha estranyat gens que, durant la mateixa setmana en què no hem pogut fer el toc en un lloc públic, s’hagi proposat un altre toc que no sentia tan a prop des del 23 de febrer de 1981. Recordo perfectament on i qui em va advertir aquell dia que hi havia hagut un cop d’estat a Espanya. Era al carrer Lasauca de Figueres, a la desapareguda galeria Rhodas que regentava el polièdric Antoni Barbany. No feia ni un any que practicava d’imberbe periodista i, possiblement per això, no vaig veure l’abast dels fets ocorreguts al Congrés de Diputats fins que el tinent general de l’Exèrcit Jaime Milans del Bosch va treure els tancs pels carrers de València i va promulgar el toc de queda. Allò anava de debò.
Les últimes mesures aprovades per reduir l’impacte del coronavirus també van de veres. L’activació del toc de queda, eufemísticament anomenat reducció de mobilitat nocturna per algun polític, és un pas necessari per evitar un nou confinament com aquell que ens va arrabassar tres mesos de la nostra vida, però sobretot per reduir aquest degoteig diari d’amics, coneguts i saludats que marxen abans d’hora. Tant de bo aquest nou toc d’atenció sigui suficient per sacsejar prou consciències que ajudin a aplanar aquesta tossuda corba de contagis. D’aconseguir-ho seria un motiu excel·lent per celebrar amb un toc, ni que sigui d’aquí a unes setmanes.
