La situació general està enviant a norris la pràctica esportiva i les competicions amb les mesures que estem vivint. Un escenari que canvia en qüestió d'hores cap a més incertesa, tot i saber com pot acabar la pel·lícula, un film que vam començar a viure un dia de març i sembla no acabar. En qualsevol cas, la primera suspensió de les competicions catalanes no va ser un bon senyal, justificant-la raonablement amb la mobilitat dels caps de setmana de gairebé un milió de persones a Catalunya entre esportistes i acompanyants.

Aquesta setmana, l'allau de tancaments d'instal·lacions esportives representa, segurament, un avançament de les mesures que el Procicat deu estar preparant aquests dies. Sembla poc probable reprendre les competicions en aquestes condicions, però no impossible. En cas de tornar-hi, quants dies passarien abans de suspendre a partir de les dades epidemiològiques? Si ens centrem en aquestes, les competicions no haurien de tornar, mal que ens pesi a tots i totes.

La cirereta enverinada del pastís ha arribat en forma d'estat d'alarma, juntament amb un regal de Nadal anticipat, o de Halloween segons com es miri. Un toc de queda que, segurament sense saber-ho el Govern, comporta sembrar la destrucció de l'esport no professional català limitant els horaris fins a les 21h. És incompatible el toc de queda amb molts esports que entrenen en hores intempestives per la falta d'espai als pavellons o les jornades laborals dels esportistes no professionals. Una situació que caldrà veure si des de l'executiu es rectifica, encara que Gerard Figueras ho ha intentat sense èxit poques hores després de l'anunci.

D'altra banda, encara és molt complicat trobar-li el sentit a un partit de base o amateur sense públic. En aquests moments, l'esport viu un experiment fonamental: saber si les competicions poden existir en un context de pandèmia. Sembla que no, ja que la situació general arrossega l'esport a un precipici.

Molts sense veure-ho venir, s'ha desencadenat un efecte dominó que pot fer-nos tornar enrere, un capítol que no volem recordar, però possible i cada vegada més pròxim en el temps.