Sota del pont camina l'aigua trista, / és l'aigua de la pluja de Tots Sants, / el cel és rosa i malva i ametista, / hi ha un or de fulles pels camins forans. / La Seu dreça la pàl·lida harmonia / de pedra grisa vers el cel llunyà / i l'àngel guarda la caputxa pia / de Sant Feliu una miqueta enllà»... Versos enyorívols aquests de Josep M. de Sagarra, al seu poema Girona a la tardor.

29 d'octubre, Sant Narcís, les Fires de Girona. El pregó a la plaça del Vi. Records de seixanta anys enrere, encara ben vius però. Pluja i boira. La ciutat restava sola, grisa i fosca. Els arbres es dessagnaven a poc a poc, fulla per fulla. Havia arribat el temps de les fredes solituds i dels silencis buits. S'anunciava proper l'hivern i l'ànima s'encongia. L'Onyar, que travessa la ciutat com una clenxa segons Fages de Climent, sense el vol de les gavines seguia lentament el llarg camí. El cel era dens. Semblava que, en aixecar el braç, haguéssim de rascar el seu plom amb l'ungla. La boira envoltava les cases, les dones i els homes, la ciutat amagava a les mirades dels curiosos les seves belleses antigues, de caire gòtic.

Vigília de Fires!... Sempre s'ha dit, any rere any: Per Tots Sants, tots a Girona!... Alta i sobirana, projectant-se cap al cel, la Catedral llançava a l'aire el seu anunci de festes. Fulgors nous en la pedra vella. Els llums dels ponts es reflectien damunt del riu, una avinguda d'arcs triomfals en la serenitat de la nit. La gent caminava i parlava alegrement, il·lusions per als dies que venien. Potser s'emportarien una decepció, sí. Però... què importa? La vigília de Fires és per somiar, per deixar córrer la imaginació, cavall alat que es desboca irrefrenable. Es parla i es riu, tot alhora. Aquelles noies joves, alegres, enriolades, passejant amunt i avall de la Rambla. Nosaltres, jo i els altres, tot darrere seu amb el cor captiu. Vells records, amagats al fons del fons de la consciència.

Girona i els seus barris: Pont Major, Campdorà, Pedret, les Pedreres, Sant Narcís, Montilivi, Palau-sacosta, Montjuïc, la Devesa... Recordo la plaça de Sant Agustí, on vaig residir tres anys d'estudis a la Normal. D'aquesta ciutat en tenim el testimoni de molts escriptors. Com el ja esmentat Sagarra: «Més enllà del Pont de Pedra, el riu i les cases de Girona s'ajunten amb la intimitat més impúdica. El riu és el pare pedaç i el confident d'aquests pisos».

O Santiago Rusiñol: «Atura't a Girona així que puguis, si encara estimes les coses velles i els records de la pedra, l'art de l'ogiva i els campanars amb orenetes, i l'ombra blava dels edificis, i les lloses amb herba, i el silenci, i la pau... Si estimes això, atura-t'hi que no et sabrà greu». I Josep Pla: «Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presenta, amb tota la seva monumentalitat. Fou com una fuetada. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig restar clavat»...

Cada any renaixia la il·lusió fugaç, efímera. Passaven les Fires i tot s'acabava altre cop. L'hivern clavava la seva urpa gelada sobre la ciutat. La vida tornava a imposar-se freda, dura, monòtona. La feina de cada dia i cada dia a la feina. Allà, en el racó dels records més íntims, una esperança feta realitat. Però aquest any, ja ho sabem, serà diferent amb això de la pandèmia, malviatge!... S'han suspès molts dels actes habituals.

Anys enrere, els llums dels carrers semblava que brillaven d'una altra manera, el vell riu baixava rejovenit, els carrers es mostraven acollidors. Dalt al cel, plata i plom en fantàstica aliatge, il·lusions i desencisos, alegries i tristors. I la pedra vella amb fulgors nous...