Tocats del bolet

Són ja una colla els dissabtes que fa que baixo a plaça, a Figueres, a primera hora per veure'ls. Com qui no vol la cosa, em passejo de manera quasi casual, dissimulada i discreta per davant de les parades amb l'objectiu de saber-ne el preu. Bé, de fet la intenció real seria més aviat comprar-ne, sempre que es deixessin és clar, perquè pagar els bolets a més de 30 euros el quilo fa que se'm treguin les ganes i decideixi esperar-me a futures ocasions millors.

Aquesta és la lamentable situació dels humans que no sabem caçar bolets. Anem per la vida fent el fatxenda, «que si a l'Empordà ni s'agafen, ni es busquen ni es recullen, sinó que es cacen», però a la vegada no tenim ni idea de micologia i seríem capaços d'endrapar-nos una amanita faloides amb all i julivert només per experimentar l'orgull i plaer del caçador que es menja les peces de la seva pròpia caça talment com es fa amb els espàrgols o els cargols, altres espècies de reconeguda vàlua cinegètica més amunt del macís del Montgrí. En el fons voldríem ser consumidors més sostenibles i de quilòmetre zero de les nostres recol·leccions. Missió impossible a risc d'intoxicar tota la família i haver de demanar auxili a un sistema sanitari que ara per ara no sembla precisament sobrer de recursos. És el que hi ha, que es diu avui en dia.

Doncs això, que en les esmentades tristes circumstàncies ens cal convertir-nos en brokers boletairesbrokers, permanentment pendents de les pujades i baixades de preu per aconseguir la intersecció perfecta entre l'oferta i la demanda de la qual surti el cost òptim per com a mínim adquirir-ne ni que sigui un grapat per posar-ne a taula. Mentre aquest gloriós moment no arriba, haurem de patir en silenci el de sempre: des del boletaire que en unes poques hores en recull cabassos plens a vessar i ho publica a les xarxes -el més dolorós és que no són fotos baixades del Google, els cistells són certs i no de mentida-, passant per aquells que no en cacen però que tenen amics tan collonuts que els en porten de franc perquè en puguin gaudir. Ja ho diuen que qui té un amic té un tresor.

I el dia que la teva economia domèstica finalment te'n possibilita la compra i tornes de mercat ben cofoi amb la bossa plena dels petits tresors, val a dir que fa molta ràbia sentir-te a dir que els teus rovellons segur que venen d'Aragó o de Logronyo i que els d'aquí són més bons, comentari que em provoca el dubte de saber què deuen pensar i dir els aragonesos o els riojans quan mengen bolets dels nostres.