Fins fa dos o tres dies, pensava que només era cosa meva. Que la sensació d'estrès i d'aclaparament era quelcom personal. Després d'haver-ho comentat amb bones amigues, però he vist que no em passa només a mi. Aquest sentiment estrany d'angoixa constant és present dins la majoria dels nostres pensaments. A les persones neguitoses sempre hi ha sigut, però imagino que la situació actual no acompanya i només fa que agreujar-ho. Siguis o no neguitós d'essència.
Precisament fa poc més d'una setmana, el 10 d'octubre, es va commemorar el Dia de la Salut Mental. Un concepte com aquest, almenys personalment i de primeres, sembla un tema delicat. O això se'ns ha dit. Salut mental. Molt bé. Què és exactament? Com es tracta? És important? La salut mental està relacionada amb el benestar psicològic, amb l'absència de malalties mentals. Tenint això present, cal explicar que diferents experts ja alertaven, el mes de juny, del que podia causar el confinament en nens i persones amb malalties anteriors: angoixes, depressions i estrès posttraumàtic. Per això, aquestes declaracions es van recollir en múltiples articles com el del diari El País: «Los efectos del confinamiento en la salud mental de niños y adolescentes», en el qual psicòlegs i psiquiatres advertien que l'empitjorament de la salut mental es podria considerar com «la segona pandèmia».
Considerant-ho, resulta obvi que la sensació que vam viure durant el confinament, els dubtes de la desescalada i la incertesa dels nostres dies estan directament relacionats amb la salut mental i l'estabilitat emocional. Quan semblava que havíem aconseguit calmar la situació, les dades diàries reals del «problema» ens inquieten cada vegada més. A tots. Perquè això no va de ser jove o de ser gran. Perquè això està afectant tothom. I més enllà dels efectes físics, que també, la situació està provocant importants conseqüències psicològiques.
Tot plegat és monotemàtic. En fem articles, titulars i portades. Tanmateix, és cert que les mesures que s'han pres -i que es prenen- per aturar-ho ens involucren socialment i emocionalment. Posem per cas el tancament de les universitats. Poc més d'un mes després que tornessin a rebre estudiants després de mig any, estan tancades. Quan els estudiants ja havien llogat pisos, comprat targetes de mobilitat i ja estaven organitzats. No es podia preveure? No s'entén que aquestes decisions repercuteixen directament a l'estabilitat emocional dels alumnes i a la seva motivació?
Faig referència als estudiants perquè he viscut -i visc- el cas en primera persona. Però també podria parlar de restauradors o d'esteticistes. Perquè encara que sembli un article desordenat, sense una idea clara, la reivindicació hi és. O ho intenta. Donem, entre tots, a l'estabilitat emocional la importància que es mereix. Per evitar haver de viure en estrès constant. Per evitar haver de fer llistes per a tot per no descuidar-nos res. Per evitar haver d'intentar trobar temps per fer allò que realment ens fa feliços. Perquè encara que tinguem molta feina, si tenim ganes d'anar a veure al mar, hi anem sense pensar massa en allò que estem obligats a fer. Perquè sens dubte la decisió d'anar-hi o no, de «perdre» el temps o no fer-ho recau inconscientment en la importància de l'estabilitat emocional.
