Dijous passat, 13.50 hores. Cua d'un supermercat. Davant meu una noia i un noi molt joves, educats i correctes que compren divuit llaunes de cervesa, cinc o sis bosses de cacauets o patates i un parell de refrescs de llimona: 31 euros amb 18 cèntims. Paguen per meitats, una amb targeta i l'altre en efectiu, donen les gràcies a la caixera mentre fiquen les adquisicions en una bossa de plàstic i surten de l'establiment tranquil·lament.

La sensació que em va quedar era que aquella era l'aportació que feia aquesta parella a una festa, possiblement privada i en la qual probablement no es complirien les més mínimes mesures de seguretat que ens recomanen les autoritats sanitàries de mascareta, distància i gel hidroalcohòlic. Què va passar? Evidentment no ho sé, perquè quan vaig sortir del supermercat ja no hi havia rastre d'ells, a banda que tampoc se n'amagaven ni, potser, tenien perquè fer-ho. Qui sap si la compra era per una altra cosa, el cas és que no ho semblava. Durant tots aquests mesos de pandèmia, des del confinament a les fases i l'anomenada nova normalitat, hem pogut sentir en més d'una ocasió que un dels elements bàsics havia de ser la responsabilitat personal de cadascú que pot afectar els altres, i molt. Hem sabut i conegut de casos en què la responsabilitat personal, i a voltes col·lectiva, no sempre ha estat a l'altura amb casos de festes, concentracions massives i un llarg etcètera, aquí i arreu. Això, i evidentment molts altres elements, ha provocat que la situació hagi empitjorat i hagi calgut prendre mesures dràstiques que afecten molts sectors econòmics i, per extensió, a l'economia de moltes famílies; quan no també a la seva salut. Fa la sensació que, com deia l'escriptor suec Stieg Larsson, no hi ha innocents, sinó diferents graus de responsabilitat, qui sap si és així i qui sap si començaria a ser hora de posar, tots, més de la nostra part; ja ho hem fet, però caldrà posar encara més.

John F. Kennedy en el seu discurs d'investidura com a president dels Estats Units va dir als nord-americans: pregunteu-vos, no què pot fer el vostre país per vosaltres; pregunteu-vos, què podeu fer vosaltres pel vostre país. I seguí dient, demaneu-nos el mateix sacrifici que nosaltres us demanem. No ho sé, però aquestes paraules encaixarien força bé en el nostre futur immediat.