Benvolguda Carme / Benvolguda Dolors,

Començo a escriure-us i aquest cop ho acabaré. Fa 936 i 967 nits que viviu sense llibertat. Sí, són nits de presó. Aneu cap a les mil. Quina barbaritat! Encara que ara en pugueu passar algunes a casa, com bé dieu, seguiu sota el règim de presó en una condemna política. I amb l'espasa de Dàmocles al clatell. Sabeu que, tal com ha demanat la Fiscalia, qualsevol dia us poden suspendre el tercer grau. I que tornaran setmanes senceres de nits a la cel·la.

Fiscalia, jutge de vigilància penitenciària, tercer grau... Aquí a fora també hem fet un curs accelerat de llenguatge jurídic. Sense entendre res. Indignant-nos. Mentre vosaltres aneu cap a les mil nits!

Res no és en va. No pot ser en va. Heu fet que a fora hi hagi mobilitzacions i que a dins es facin realitat canvis per millorar el dia a dia de les preses. Hi va haver vespres de cues de cotxes camí de Puig de les Basses. Quanta força compartida des de la impotència perquè travessés murs i us arribés fins a dins! Sabem que a les presons heu contribuït a muntar petites revolucions: més hores de piscina per a les dones (en centres pensats per a homes), assecadors de cabells i la inclusió de treballadores a la cuina i a la cafeteria. Heu fet política a dins posant les persones al centre. Res diferent del que ja fèieu a fora, vaja. Fa pocs dies vaig sentir-te, Dolors, en la presentació d'un llibre d'en Gabriel Rufián. Vas dir que coses com ara que la política no és només crítica, sinó que també ha de ser construcció; vas recordar que fa tres anys es qüestionava la necessitat d'una renda garantida de ciutadania i vas parlar de solidaritat sempre i sobretot en temps difícils. Vaig pensar que hauria d'haver comptat quants cops deies «persones» i vaig imaginar-me que al vespre, quan arribessis a Torroella, potser et faries un ou ferrat amb patates.

Aquesta és la segona carta que us escric. En gairebé mil nits. Bé, n'he començades moltes, però he estat incapaç d'acabar-les. Em trobo que no sé ben bé què dir-vos. Què dir-vos quan enyoreu menjar amb coberts de veritat, llegir en un sofà o anar a la dutxa i que l'aigua surti de seguida? De cop, només em surten tòpics i paràgrafs previsibles. Què us puc escriure jo a vosaltres? Sé que no soc l'única a qui li passa. Recordo en Quim Monzó explicant que no sabia com posar-s'hi per contestar la carta de Jordi Cuixart en què el març del 2018 li deia, en nom d'Òmnium, que havia estat guardonat amb el cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No sé com ho va resoldre. A mi encara ara em costa trobar la manera d'escriure-us. És tot plegat tan gros que em guanya el paper en blanc. Avui ja no.