13 de octubre de 2020
13.10.2020
L'Empordà

Tocats del bolet

«Al meu entendre, el cep és el millor bolet de la terra empordanesa»

12.10.2020 | 21:21
El gran somni del boletaire és tornar del bosc amb el cistell ple.

Sempre s'ha dit això: Tots els bolets són comestibles, alguns una sola vegada. I és ben cert. A l'Empordà, des de sempre, la gent ha menjat bolets, coneix diverses maneres de cuinar-los, els distingeix un de l'altre, va a collir-ne –aquí en diem caçar-ne– per al consum propi, per regalar o per vendre. De fet, els catalans, amb els provençals i els eslaus, som els més amants dels bolets. Pensem que ja els patricis romans tenien en gran estima els rovells d'ou ( amanita caesarea), anomenats així com a menjar dels cèsars, i els servien amb gran respecte en vaixelles d'argent.

L' amanita muscaria, el reig bord, en canvi, és un bolet al·lucinogen, que un cop menjat fa veure visions estranyes. Tot un reguitzell de follets, gnoms, martinets o menairons, éssers diminuts i entremaliats, s'apareixen de sobte. Potser per això es diu d'algú que està tocat del bolet, per assegurar que no hi toca ben bé. S'ha dit que Antoni Gaudí, l'arquitecte creador de la Sagrada Família de Barcelona, menjava reigs bords. Qui sap si aquest fet influí en la seva inspiració artística. Moltes dites, consells i refranys sobre aquest tema s'han fet populars al llarg del temps, com ara els següents: A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. És petit com un bolet. El bolet terrerol mai va tot sol. Els bolets, menja'ls ben nets. Si trobes una llora, el rovelló és a la vora. Bolets a l'octubre, però fills de l'agost. Pluja al setembre, a l'octubre bolets sembra. Si a l'octubre plou, el rovelló es mou. A la trompeta de la mort no li facis el sord. El bolet dit moixernó a l'octubre és el millor. Pinetells i rovellons se n'amaguen pels racons. Al rovelló, cerca-li companyó. Bolets amb beina, al fosser donen feina. Per Sant Josep, la múrgola treu el bec. En arribar Sant Lluc, cullo el rovelló si puc. La llenega és carn d'ovella i el rovelló, de moltó. Quan surt l'escarlet, adeu-siau bolet.

Les classes de bolets comestibles són moltes. Les més conegudes són els ceps, rovellons i pinetells, ous de reig o rovells d'ou, rossinyols, escarlets o escarlots, cama-secs, fredolics, múrgoles, llores, cualbres, trompetes de la mort, llenegues, gírgoles, moixernons, múrgoles, rossinyolics, camperols, tòfones... I els que em deixo encara, perdoneu.

Jaume Subirós recomanava les amanides de ceps i ous de reig amb oli de tòfona. L'ou de reig, aquí dit rovell d'ou, és un bolet dels més gustosos i buscats del país. Al seu costat, es presenta el que jo crec que és el millor dels bolets: el cep. Els agermana un oli de tòfona, aquest tubèrcul anomenat, al país veí, le diamant noir de la cuisine. Al meu entendre, el cep és el millor bolet de la terra empordanesa. És clar que tot són opinions i respecto les dels altres. Normalment, es troba en boscos d'alzines sureres, aquí anomenats suredes. Potser per això, segons on en diuen surenys, ciurenys o ciurons. En terres franceses, cèpes. No necessiten grans complicacions, a l'hora de preparar-los. El francès Albert Pestour així es declarava: « Tu me plais, o cèpe... Tu renfermes la paix des grands bois, l'arôme des fougères et la splendeur des ajoncs ».

Bolets sí, bolets no. Per què hi ha pobles micòfits i pobles micòfons? Qui ho sap... Olorant, mirant, tastant els bolets que omplen el nostre cistell alguna vegada de tant en tant, assolim el gran somni del boletaire. Tota la vida estarem tocats del bolet molta gent dels pobles empordanesos, sí, sens dubte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook