13 de octubre de 2020
13.10.2020
L'Empordà
Figueres

Entre l'amnèsia i la memòria

«El temps tendeix a transformar els records, els sintetitza, simplifica»

12.10.2020 | 21:21
Alfons Martínez

Una cosa és haver viscut la història i una altra, molt diferent, és haver-la estudiat. Per qui l'ha viscut, evidentment, la sent molt seva tot i que és una vivència personal i, per tant, és una part d'aquesta a banda que el pas del temps tendeix a transformar els records, els sintetitza, simplifica o simplement amaga aquells paràgrafs que el subconscient consideri oportú, per durs o intranscendents. La història que s'estudia tendeix a tenir una perspectiva més àmplia, més global i distanciada en el temps que permet conèixer els fets però, també, les causes i les seves conseqüències; en principi és més analítica. La combinació d'ambdues fa creïble la primera i humanitza la segona; però, no sempre és així.

Dissabte passat, a Figueres, es va col·locar la primera llamborda Stolpersteine en record als figuerencs deportats a camps d'extermini; aquesta primera llamborda anirà seguida de deu més que corresponen als onze figuerencs documentats que van ser víctimes del nazisme, amb la inestimable col·laboració del règim del general Franco. És un principi, perquè de ben segur que en foren més; cal donar temps a la recerca històrica. Les llambordes són un símbol i un recordatori del fanatisme, de la intolerància i la irracionalitat en un moment en què aquella amnèsia col·lectiva que semblava envair-ho tot cal que es transformi en memòria. El creador d'aquesta iniciativa, Gunter Demnig, ha col·locat més de 75.000 llambordes a més de vint països; rere cada una d'elles hi ha una història, una vida, un drama, una família i, fins ara, un oblit.

L'any 2009, en una conferència impartida per l'escriptor Jorge Semprún, guionista, intel·lectual, polític i, també, supervivent del camp de Buchenwald, al castell de Sant Ferran explicava com havíem viscut una amnèsia –voluntària– respecte a tot el que va succeir durant la guerra i la postguerra durant aquella transició, avui tan criticada però qui sap si fou l'única possible; i això ho deia algú de fermes conviccions republicanes. Semprún, escrigué: « Se ahogaba; forcejeó, recordó, en un relámpago cegador la bañera de la Gestapo, se esforzó por permanecer tranquilo, inerte, como entonces, pensó, en el fuego de su memoria...». Queda el foc de la memòria, que ens permetrà veure en cadascuna d'aquestes llambordes, l'horror i l'esperança.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook