Afinals de març i a primers d’abril del 2020 vaig escriure un parell d’articles al Setmanari de l’Alt Empordà sobre la quarantena. Sis mesos més tard puc parlar de la pandèmia com un tema personal. Dilluns 28 setembre, em van fer la prova PCR i el dimarts 29 em van donar el resultat: positiu!

Tots estem en risc; podem contraure la infecció i transmetre-la a altres persones, vivint el doble paper de víctimes i de propag adors de la infecció. Amb la Gestora Covidhem fet la traçabilitat dels darrers deu dies, i algú dels qui he tingut a prop s’han fet la prova. Però resta en una nebulosa si jo m’he contagiat a França o al costat de casa.

És el virus, amb les seves formes de contagi, el que determina com interactuem amb els membres de la família, els companys de treball, els veïns i fidels en les celebracions religioses: com evitem tocar-nos la cara, donar-nos la mà, fer-nos petons; com ens mantenim a una distància segura dels qui ens envolten, i ens afanyem a rentar-nos les mans i la cara si algú estossega prop de nosaltres. Com limitem els nostres moviments en el bus, en el tren, en el vaixell o l’avió.

La tràgica ironia de les malalties infeccioses és que qui està infectat es converteix en el que infecta; la qual cosa demostra la falsedat de qualsevol simplificació que tingui com a objectiu crear culpabilitat a l’altre.

A escala personal i social, les malalties infeccioses fan clara la nostra vulnerabilitat comuna i fomenten la consciència de la necessitat de solidaritat compartida: en la nostra diversitat tots som iguals, amb la mateixa predisposició a estar infectats i malalts.

Pendent encara de saber quants dies durarà la meva personal quarantena, em plantejo qui m’ha transmès el virus; però, sobretot, em pregunto a qui l’he pogut transmetre, involuntàriament, en els dies que els símptomes s’han anat fent evidents: diarrea, dolor al pit, graus de temperatura...

Arribarà el moment de resumir i comprendre tots plegats quines lliçons podem extreure d’aquest contacte totalment inesperat amb la nostra fragilitat.

Res serà com abans després d’aquesta emergència de salut. Inclús si no tot fos com ens agradaria que fos, sabrem per experiència que podem fer-ho molt millor, del que ho hem fet abans de la tempesta.

El papa Francesc va reflexionar sobre el text de l’evangeli pel que fa a la tempesta del mar de Galilea, quan Jesús va a trobar els seus deixebles caminant sobre l’aigua. Tots estem en la mateixa barca, davant de la mateixa tempesta.

El confinament no ha de ser un temps perdut. Tots hem d’aprendre i ensenyar. Ens cal aprendre a ser com el fang en mans del terrisser; i nosaltres, en mans de les circumstàncies per a poder mantenir l’essència. Conscients que eduquem els joves, per un món que no coneixem, amb unes eines que anem descobrint. Tot té un cert aire d’improvisació; ens cal posar a treballar totes les capacitats per a crear una cosa nova, que no coneixem. Són uns reptes que ens cal entomar amb fe, en Déu i en la humanitat.

Tant de bo que d’aquesta crisi en sortim més humans, més humils, amb més temps per a pensar des del present, per un futur diferent. Conscient que aquesta crisi portarà molts problemes, podem fer un primer exercici de descoberta de coses positives: viure en família, compartint l’habitatge com una llar; compartint el temps com una possibilitat d’aprendre, d’estimar-nos; tenir temps per ..., quan semblava que no en teníem.

La decisió de sanitat és que almenys fins al 8 d’octubre he de quedar confinat a casa, pendent que faci falta o no una nova prova de PCR. Quan escric aquest article em queden vuit dies per anar llegint el «Purgatori» de la Comèdia del Dant. Un cap de setmana diferent als altres caps de setmana. He d’agrair al diaca de l’Arxiprestat que faci les celebracions de la Paraula.

Cuideu-vos!