Poques vegades sabem, o poques vegades tenim l’oportunitat de saber, el perquè de les coses; potser és massa complex, potser massa secret o potser -simplement- no té massa més transcendència sempre que tinguem la certesa que tot té un perquè, una explicació. Un dels personatges que ha intentat donar explicacions al perquè de les coses ha estat un personatge de còmic, nascut a l’Argentina però de caràcter universal: Mafalda.
La notícia de la mort del seu creador, conegut com a Quino, ha posat el personatge de còmic novament dins l’actualitat, s’ha tornat a reivindicar i s’ha tornat a reclamar que la lucidesa, la innocència, la ironia, la certesa, la sensatesa que professava Mafalda, torni a una societat que cada vegada té més problemes a sobre que solucions a la vista. En la crònica d’un diari de tirada internacional explicaven que «murió Quino, pero Mafalda será inmortal», i estic segur que serà així. De fet ja ho era atès que les aventures de Mafalda, les tires còmiques, es van publicar entre 1964 i 1973, però s’han reproduït una vegada i una altra mantenint una curiosa i estranya combinació entre vigència temporal i èxit internacional. La Mafalda que veient com un cranc caminava cap enrere l’escridassava dient-li que el futur queda cap endavant.
Els empordanesos, aquests dies, també hem sabut del traspàs del crític d’art i escriptor Pep Vallès, advocat de formació però un amant de l’art, de la cultura i la llibertat. I malgrat que l’analogia pugui semblar estranya, em fa la sensació que amb aquest figuerenc il·lustre que ens acaba de deixar també hem perdut un pòsit important d’ironia, lucidesa o amor per la cultura, que no deixen de ser conceptes tan necessaris com universals.
Enguany l’Institut d’Estudis Empordanesos li preparava un merescut homenatge que malauradament no podrà veure culminat, comissariat per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes i que preveu una monografia sobre la seva trajectòria i una exposició de la seva col·lecció artística a la Fundació Valvi. Homenatge pertinent i necessari per conèixer la seva dimensió dins la difusió artística i el suport permanent al món de l’art. Intentem no fer bona aquella frase de Mafalda que cada vegada van quedant menys coses a dir..., tot depèn de nosaltres.
