En un món com el nostre, on sovint prevalen els crits i les paraules grosses abans que la calma i la veritat, les xarxes socials hi col·laboren massa. Aquestes, que poden arribar a convertir-se en eines incendiàries si no s'utilitzen correctament, donen suport a la crispació i a la tensió a l'altre costat de la pantalla. I, precisament, això fa que sovint confonem expressar la nostra opinió amb atacar algú o quelcom.

Expressar l'opinió personal no hauria de ser mai un problema, a condició que es respectin els drets i les llibertats dels altres. Quan això no és així, s'inicia un debat etern, famosíssim: la meva llibertat acaba on comença la de l'altre? M'atreviria a dir que segurament sí. En aquests casos, i cada vegada de forma més habitual, aquesta «gran llibertat» que sent la gent a les xarxes implica insultar o desprestigiar algú amb arguments falsos i sense coneixements, a través d'un simple dispositiu electrònic. Tendència que va in crescendo.

Ja des de l'institut avisen dels perills que poden comportar les xarxes socials, si no en tenim cura. A partir de xerrades, conferències i experiències, ensenyem als nostres adolescents què es pot fer i què no dins del món virtual. Els expliquem que amagar-nos darrere de perfils falsos no és lícit, que és sinònim de no voler donar la cara i, fins i tot, de falta de valentia. Tot i això, les xarxes socials en van plenes. I no només de perfils adolescents.

Per aquest motiu, fa temps que aplicacions com Twitter estudien com desfer-se dels usuaris falsos, dels trols. L'any 2018, David Gasca, director de Gestió del Producte de Twitter, explicava a diaris com El País que els tweets amb els hashtags més populars amb objectius comercials deixarien de mostrar-se perquè «molesten i distreuen». La mesura es va implantar, i la van seguir idees com la possibilitat que alguns usuaris de la tecnològica poguessin limitar els perfils que poden (o no) contestar els seus tweets.

És clar que la resolució no és perfecta. Que aquesta ens podria portar a un dels altres grans debats del nostre temps: el de la llibertat d'expressió. Que aquesta discussió és fatigant. Però també és clar que no és exactament això el que estem tractant. Que no parlem de límits, ni del fet de no poder escriure o tuitar els nostres pensaments. No ben bé. Aquí tractem perfils buits, desocupats. D'aquells que ataquen persones, accions o esdeveniments, sovint per desconeixença. O bé, per creure el contrari: que saben perfectament de què parlen perquè, segons ells, en tenen «molta informació».

Al final, el que passa és que es creen crítiques que sobrepassen el «ser constructiu». És evident que tothom ha de poder mostrar el seu acord o desacord on sigui, però sempre considerant que darrere d'aquella declaració o d'aquella idea hi ha algú no massa diferent. La qüestió és que aquesta insignificant reflexió, a les xarxes, no existeix. L'empatia i la consideració s'esfumen. Allà preval la crítica destructiva, la que hi és per fer mal i amb la qual, regularment, es diuen mentides.

Els dirigents de les aplicacions hi lluiten i els atacats bloquegen usuaris o simplement no s'ho miren. Per no veure-ho. Per no caure-hi. Perquè moltes vegades la ignorància fa més mal que qualsevol crítica, que qualsevol amagada o que qualsevol perill de cap xarxa social.