Ella diu bona nit i es pren un cafè amb llet. Sembla que va cap a l’habitació. Agafa la bossa de mà i fa com si marxés de casa. La filla, que està pendent de la situació, ho veu i li diu: «Mare, què passa? Cap a on aneu?». «A dormir» contesta ella. «Doncs, per què feu com si anéssiu a marxar de casa?» diu la filla. «Casa meva no és aquí» etziba la mare. La filla quasi que es posa a plorar, però s’aguanta i no ho fa. Ja sap que la mare està malalta i ha après a fer una cosa molt difícil: conviure amb la seva malaltia.
La mare té una malaltia d’Alzheimer. Fa temps li varen diagnosticar. La mare ha anat perdent facultats amb el temps, d’una manera més ràpida que d’altres persones de la seva edat. La mare ja no se’n recorda ni de quan li varen fer la diagnosi i que li varen dir que tenia una malaltia degenerativa neurològica, tampoc recorda quan li varen dir que perdria la memòria i que amb el temps no reconeixeria ni els fills ni els nets. Que també perdria moltes habilitats i coneixements que ara tenia. Si se’n recordés, ara estaria molt trista.
Però no sembla ser conscient del que li està passant. De vegades en ple estiu es posa un abric, unes mitges gruixudes i unes botes de pluja i surt al carrer amb el paraigua a la mà. Com si fes fred i estigués plovent molt. I ho troba normal i no entén per què li diuen que s’ha de canviar de roba i calçat.
De vegades es posa nerviosa perquè diu que la persegueixen, sense que això sigui veritat. De vegades és tan dolça que es menja la filla a petons, però de cop i volta li pot clavar una queixalada a la cara tot pensant que li fa un petó.
La malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que afecta les funcions cerebrals i el comportament de la persona, fins a tal punt que la canvia i la converteix en una altra. És com si l’haguessin canviat. Solen patir pèrdua de la memòria recent i obliden les persones a qui més han estimat. De vegades hi ha alteracions de la conducta i es poden tornar agressius i estar més neguitosos.
Des de fa temps, s’està estudiant aquesta malaltia i se’n busquen solucions. L’estimulació cognitiva tan aviat com es detecta, així com un grup de fàrmacs específics poden ser útils, com a mínim durant un període de temps, que varia i pot ser curt o llarg.
Les persones que la pateixen també tenen més risc de patir malalties infeccioses, cosa que les fa més vulnerables. De vegades una infecció pot provocar-los la mort.
Tant per al malalt com per a la seva família, són molt importants els grups de suport. Suport entre iguals, malalts amb malalts i familiars amb familiars. Una xarxa social i sanitària potent fa que sigui menys dolorosa veure la pèrdua de funcions de la persona i en facilita, no només l’acceptació de la malaltia, sinó també el seu maneig.
El dia 21 de setembre és el dia destinat anualment a recordar la seva existència i fer veure la importància de la diagnosi i el tractament precoços així com la de la xarxa de suport social. Donar tranquil·litat i confiança a la persona que la pateix i als seus familiars és una bona estratègia per tenir-ne cura.
