Si una paraula m’ha cridat l’atenció aquesta setmana que hem deixat enrere és vintage. Reconec que no n’he estat conscient fins a l’enèsima vegada que ha passat per davant dels meus ulls. L’he trobada a llocs tan dispars com en una exposició al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, al títol d’un programa esportiu i a les recomanacions de sèries per al cap de setmana. Com era d’esperar, tampoc hi han faltat referències en llegir notícies de moda, de decoració i, fins i tot, de gastronomia. És clar que aquesta mirada enrere desperta interès i que la parauleta marida amb quasi tot.
Els més avesats en el món del vi saben que un vintage és la denominació que es dona a un vi d’una anyada singular. Un mot d’origen anglès, que a la vegada es va manllevar del francès vendange, verema per a nosaltres. L’analogia ha volgut que avui anomenem d’aquesta manera tot allò que es refereix a una època anterior. Ara bé -i això m’ho explica algú que presumeix merescudament d’entendre de moda- no hem de confondre vintage amb vintage retroMentre un es refereix a productes dissenyats, creats i produïts en el passat, l’altra serveix per a peces que imiten o evoquen temps anteriors, però de creació actual.
Mostra de la bona salut dels productes que han perdurat durant vint anys o més en el mercat, és el sorprenent titular que també hem pogut llegir durant els últims dies. Mitjans d’arreu del món s’han fet ressò de l’estudi elaborat per l’Associació de la Indústria de Gravació d'Amèrica, RIAA en la seva denominació en anglès. Trenta anys després que molts li auguressin una vida escassa davant l’aparició de nous suports, els discos de vinil han tornat a superar en vendes els compactes (CD) als Estats Units. I això en plena pandèmia. Una situació que es podria repetir aquí aviat, on ja representen el 40% de les vendes de música en format físic. Que equivocat estava el filòsof i antropòleg francès Pierre Sansot, quan assegurava que «a la modernitat no hi ha res que estigui fet per a durar».
