Em plantejo una qüestió ètica: en una societat on les situacions de pobresa augmenten en els darrers tretze anys, per la bombolla de la construcció, a partir del 2007, i ara, a causa del coronavirus, i es constata una greu problemàtica en el tema de l'habitatge, em pregunto si es pot seguir defensant que hi hagi habitatges buits o de segona residència.
Un estudi sobre la comarca del Priorat (que no arriba ni als deu mil habitants) constata que hi ha poc més del 50% d'habitatges de primera residència, i que un 33% són de segona residència i un 16% es troben desocupats. I, amb tot, el jovent no troba habitatges per establir-se.
«Abans es deia que la gent no vivia als pobles perquè en ells no hi havia feina. El Priorat és una comarca turística i amb una gran quantitat de caves amb bons vins. Ara hi ha persones que tenen feina (potser teletreball) però no troben lloc on instal·lar-se».
A Pals i Begur, on ara tinc la responsabilitat pastoral, puc certificar que les segones residències són majoritàries. Tot i que amb el confinament s'ha donat el fenomen que algunes famílies amb segona residència entre nosaltres s'hi han empadronat, i han convertit el pis de la ciutat en segona residència. Aquesta tendència, però, no resol el tema principal: els joves no troben un habitatge digne al poble per instal·lar-s'hi, com tampoc a Figueres; i hem de seguir reclamant a totes les administracions la construcció de més habitatge social.
En una entrevista d'aquest setmanari a l'assessor tècnic de la Regidoria d'Habitatge de l'Ajuntament de Figueres , ell reconeix que un objectiu de l'Oficina d'Habitatge és arribar a tenir dos-cents pisos d'habitatge públic. Possiblement, amb la situació actual, no és possible anar més enllà; però que dos-cents sigui una aposta és reconèixer que per ara n'hi ha poquíssims en funcionament. I que en fan falta molts més!
En el mateix setmanari, però de la setmana del 8 de setembre, dos grups polítics en l'oposició, diuen uns que hi ha 126 pisos ocupats, i els altres, que són 240 els ocupats a Figueres. Ja sé que les estadístiques són com un xiclet que s'estira-i-arronsa, però cap dels dos grups precisa quants habitatges ocupats són de particulars o dels bancs. El degà del Col·legi d'Advocats de Figueres distingeix clarament entre violacions de domicili (l'ocupació d'un habitatge on viu una persona, propietària o llogatera) i usurpació (ocupació d'habitatge que no és habitatge habitual de cap persona); i reconeix que els cossos policials no tenen les coses clares ni reben les instruccions precises de part de les autoritats polítiques. I, reconeix, també ell, «que tenim una manca d'habitatge social impressionant».
Per aquests dies fa quatre anys que vaig fer un article que titulava «Okupes», on explicava que d'uns blocs amb cinquanta habitatges de la plaça Joan Tutau, almenys n'hi havia una dotzena d'ocupats, amb casos ben concrets i ... sagnants. I no és pas que ens sobrin pisos de lloguer protegit; no és pas que a Figueres no hi hagi una llarga llista d'espera a benestar social!
És llavors, que em preguntava:
- Què podem fer la societat civil?
- Què han de fer els ajuntaments, els jutjats, els responsables de benestar social...?
No ens podem conformar en acceptar l' statu quo; ni a dir que és conseqüència de la crisi. Una crisi econòmica, certament; però també de valors: de convivència, de justícia, de propietat.
Fer un cens dels pisos ocupats, com en altre temps es va fer dels pisos buits, no ens resoldrà el problema. Potser caldrà canviar lleis i normes de conducta; però, mentrestant, els qui en pateixen les conseqüències, amb quina pena, dolor i impotència ho viuen!
Ara, segueixo reclamant que ens fan falta (a Figueres i a moltes comarques de Catalunya) més habitatge social, com ja existeix al País Basc. I, amb la regulació aprovada pel Parlament de Catalunya la setmana passada (i que possiblement el Tribunal Suprem congeli) de regulació dels preus del lloguer, crec que això sol no farà que un habitatge digne sigui possible per a molta gent.
Hem de plantejar-nos seriosament si volem pobles (a la costa o a la muntanya) que només siguin «escenaris» per als visitants o pobles amb vida, on sigui possible establir-se.
