18 de setembre de 2020
18.09.2020
L'Empordà
Universitats

El mateix de sempre mig any després

L'estudiant figuerenca d'Humanitats i Periodisme a la UPF de Barcelona dona testimoni dels dubtes de molts estudiants universitaris

18.09.2020 | 17:28
L'autora de l'article, Gemma Alegrí.

Dos dies a classe en tot un semestre. Tres. Quatre. Cinc. Cap. Com si ens haguéssim tornat bojos, no som prou conscients que aquesta és la realitat d'una part important d'estudiants universitaris. La presencialitat a les aules i la gran incògnita darrere la paraula "setembre" són dos dels temes estrella d'aquests dies. Resulta que un fet tan seriós com hauria de ser aquest està més a prop de convertir-se en una loteria que en cap altra cosa.

Tenint present el preu estancat de les matrícules universitàries, i després de mesos sense trepitjar les facultats, els joves han de tornar-hi. Igual com han fet els petits a l'escola, ara és el seu torn. Però això no és ben bé així. Són moltes les universitats i, per tant, els rectorats que han decidit apostar per realitzar més classes online aquest curs. També són moltes les que no s'han pronunciat fins a l'últim moment. De fet, n'hi ha que encara no han informat els seus alumnes.

En gran part a causa de la centralitat de Barcelona, són molts els estudiants que han de saber si cal anar a viure allà on estudien. Per comoditat, per horaris, per feina... Per això, existeixen una sèrie de decisions prèvies que s'han d'establir. Cal anar-hi? Hi estaré bé? Per horaris m'hi hauria de quedar? Normalment, les universitats tenen en compte aquests dubtes per aquells que són "de fora", és a dir, tenen present aquells que no viuen on estudien i els faciliten els horaris dies, setmanes o mesos abans d'iniciar el curs. Aquest any, però hi falta quelcom: la presencialitat.

Afirmar que la universitat serà semipresencial o que les classes es combinaran de forma equilibrada, 50% virtual i 50% presencial, no serveix de gairebé res. És evident que la situació sanitària evoluciona i que no es podia treballar per aconseguir una solució el mes de març perquè ningú sabia què passaria al setembre. Tanmateix no es pot pretendre informar els alumnes pocs dies abans de començar el curs, o fins i tot amb el curs ja començat. Cadascú té les seves pròpies obligacions. A la universitat n'hi ha que treballen, n'hi ha que estudien i n'hi ha que fan les dues coses alhora. Cadascú té els seus horaris. I, sobretot, cadascú té la seva vida i amb aquesta les seves responsabilitats.

Amb tot això, quantes vegades hem sentit als mitjans comentar sobre les escoles? Un mes abans del retorn dels infants als centres i instituts ja hi havia titulars que n'anunciaven la tornada. Els experts s'imaginaven mesures. Els tertulians suposaven escenaris. Els periodistes anaven a rodes de premsa de consellers i ministres per saber el què. I amb tots aquests ingredients sorgien hores de programes televisius, radiofònics i multiplicitat d'articles. Amb tot, ni una notícia sobre les universitats. Poques aparicions del seu ministre. I segurament el pitjor: silenci mediàtic.

Fa uns mesos ja sentia - i escrivia - que s'havien oblidat de nosaltres, dels universitaris. Que eren pocs els que ens feien cas. Que no hi havia mesures. Que se'ns exigia una càrrega lectiva no massa adequada. El problema és que se'ns etiqueta fàcilment: "els que no estan mai contents", "els que sempre es queixen", sents a dir. El que passa és que potser ens hauríem de plantejar dues coses: si és cert que sempre ens estem queixant i, si això finalment ho és, hauríem de rumiar que perquè ho fem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook