Aquest dimarts era el Dia Internacional de la Democràcia. Casualitat o no, la seva celebració coincidia amb un dels fets més necessaris per a la millora de la salut política del país. El Consell de Ministres d’aquest dimarts tirava endavant l’Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica que haurà de tancar, d’una vegada per totes, les ferides que segueixen obertes des de la Guerra Civil espanyola i els anys posteriors del franquisme.

El nou marc legal, que necessitarà l’aprovació parlamentària, permetrà declarar la nul·litat de totes les condemnes i sancions produïdes per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa durant aquest període. Però també perseguirà l’apologia de la dictadura; obrirà la porta a la revocació de premis, distincions i nomenaments; facilitarà investigar violacions dels drets humans; i, entre altres, l’Estat serà el responsable de trobar els desapareguts a les fosses comunes que queden per exhumar.

En aquest país ens agrada emmirallar-nos amb la resta de socis europeus. Sovint busquem allà respostes als nostres problemes interns. Però és clar que ni a l’hora de preparar la Transició Democràtica ni en els anys posteriors ens hi vàrem fixar prou bé. A Europa, per exemple, després de la Segona Guerra Mundial, els estats democràtics varen legislar perquè totes les víctimes fossin rescabalades. Marques que omplen les prestatgeries de les nostres farmacioles, els nostres vehicles d’enginys electrònics o que ens porten amb els seus ascensors, varen afrontar les seves responsabilitats. En canvi, aquí mai s’ha acabat de reparar la infàmia viscuda.

La vigent Llei de Memòria Històrica de 2007 va néixer coixa i, amb els anys, s’ha mostrat decididament ineficient. Per això, el nou text legislatiu no només hauria de representar un canvi nominatiu, sinó un necessari pas endavant per al reconeixement, la reparació i la dignificació de les víctimes d’uns dies encara massa foscos de la nostra història. I segur que la nostra Democràcia també en surt reforçada.