Arbre mediterrani com cap altre. Temps enllà, les oliveres, alternant amb els xiprers i les vinyes, cobrien el pla i els turons de l'Empordà, de cap a cap. Tenien potser aquests arbres reminiscències clàssiques com el nostre paisatge, de caire grec des de sempre? Un arbre, l'olivera, d'antiga tradició. Recordem que Jesús, segons diu l'Evangeli, suà gotes de sang a l'Hort de les Oliveres.
Trobem el seu record en els vells refranys i dites: Oli d'oliva, tot mal esquiva. L'aigua de gener posa l'oli a l'oliver. Pel maig, floreix l'olivera i grana el blat. Vi vell i oli novell. L'aigua de febrer, escalda l'oliver. Al gener, compra l'oli que has de menester. Qui té la paella pel mànec, fa anar l'oli on vol. No diguis oliva que no sigui collida. Aquest ja ha begut oli. D'olives i de glans, tantes en cullen petits com grans. Olivera plantada per sant Martí, oli fi. Qui oli remena, les mans se n'unta. Val més una oliva a casa que una quartera al tros. Al temps de les olives, festegen les fadrines... Tot plegat, vells pensaments d'un passat remot.
Recordo de quan era jove que del conjunt d'oliveres a Llers en deien olivet, i a Llançà, olivar. I de quan, a cals avis, amb el pòsit de l'oli, les morcades en dèiem, se'n feia sabó. Coses del temps i del país. Oliveres, cau dels ocells: tords, estornells, puputs, pinsans, verdums, cardines, tallarols, mallerengues... Verd d'olives, verd d'oliveres. El recordem, el tenim ben present encara. Salvador Dalí, histriònic i entramuntanat com ell sol, tenia una casa a Portlligat voltada d'oliveres. La vaig veure fa uns anys, convertida en museu. En un quadre de l'artista figuerenc, s'hi pot veure Gala amb els cabells transformats en branques d'olivera. Oliva o oliveta, li deia ell. En l'obra daliniana, per altra banda, sovint s'hi troben aquests arbres nostrats.
Símbol de la pau, l'olivera. Verd oliva, suau, un verd ben càlid al nostre abast. Era d'olivera aquella branqueta que duia al bec el colom que l'oferí a Noè, després del Diluvi Universal? Pels volts de Llançà fins a Cadaqués, era abans ben ple d'aquests arbres. Fins al 1956, quan un dia de la Candelera gelat, d'un fred àrtic que arribà a quinze graus sota zero, fou com una punyalada al cor de les oliveres que hi havia ben abundoses. Se'n salvaren poques.
Oliveres prop de casa. Eren altres temps, sí. Arbres de la pau, des de fa més de cinc mil anys, en aquest país. Olivar, olivet, oliverar, oliveda, olivereda són diverses maneres d'esmentar els conjunts d'oliveres. Paisatges nostrats que servem a la memòria des de sempre. De la serra de l'Albera al cap de Creus, feixes i feixes de pedra seca esglaonant els baixants muntanyencs, ferits al cor per la tramuntana. Les oliveres, verd i plata, sacsejades pel vent, un dia i altre. Ben bé com a l'Úmbria italiana, a la Provença de Van Gogh o a l'Acròpolis d'Atenes, per esmentar tres llocs de prestigi universal.
Olivera, oliver, oliu, diferents noms d'un mateix arbre, present ja en l' Odissea d'Homer. Amb branquetes d'olivera es coronaven els vencedors dels jocs o les guerres, en l'antiguitat clàssica. Pau al cor i escalf al cervell ens aporten aquests arbres mil·lenaris. Les soques amples i retorçades de les oliveres tenen un aire tràgic que les envolta. I les seves fulles, platejades quan les gira la tramuntana, es mouen inquietes sense parar. L'oli d'oliva, ja ho sabem, és el ferm pilar de la dieta mediterrània i molt beneficiós per a la salut.
Acabem ara amb una vella dita, com un desig: Setrill, setrill, oli per a tots!...
