La setmana que ve comença un nou curs escolar marcat pels contagis que, irremeiablement, hi haurà a les classes i la incertesa de com afrontar-los. I com va passar fa mesos, ens veurem davant de situacions noves, que generaran polèmica i s’improvisaran solucions que, com sempre, seran criticades pels curts de mires habituals, interessats i incapaços d’aportar idees que sumin.

Però, del que estic gairebé segur és que sorgiran nous herois de pandèmia, com va passar a la primavera amb els sanitaris. Gent que amb la seva actitud es carregaran a l’esquena el pes de la situació.

Comencem pels pares, que han tingut el pitjor inici econòmic de curs dels darrers anys perquè, en molts casos, a la despesa habitual de llibres i material escolar, han hagut d’afegir el material tecnològic, els ordinadors, les tauletes i altres andròmines, per preveure una teleformació en cas d’aïllament, havent d’habilitar un espai a la llar que, en molts casos, era inexistent.

I que hauran de patir per la conciliació laboral quan el marrec agafi febre i l’enviïn a casa acusat de possible contagi, encara que només tingui unes angines convencionals. Com sempre, molts acabaran recorrent als avis, la gent més vulnerable, que hauran de tornar a fer de cuidadors de nens malalts, però aquest cop assumint un alt risc, al qual no s’haurien d’exposar.

També, els empresaris que veuran les seves plantilles minvades de pares i mares com mai abans, cosa que posarà encara més pals a les rodes d’una economia que ja fa temps que navega amb un forat a la línia de flotació.

I en el més alt del podi, goso pronosticar el paper heroic dels mestres, que lidiaran amb els problemes de tots, els pares incomprensius, els avis resignats, els metges massa prudents i els empresaris emprenyats, tot driblant el virus que correrà per les aules. Tot plegat, mentre buscaran el temps per fer allò que se suposa que hauria de ser la seva principal ocupació i que no és altra que l’educació de la nostra mainada, de formar-los com a persones, de contaminar-los de cultura, d’injectar-los vacunes de valors.

Un col·lectiu que, en les darreres dècades, ha estat infravalorat i fins i tot poc respectat, i als quals mai podrem agrair prou la seva tasca.

Ja no calen aplaudiments als balcons i, encara menys, haver d’escoltar l’odiat Resistiré cada dia, perquè d’una manera o d’una altra, més aviat o més tard, tots acabarem sent herois, a més a més de víctimes.