Deixem per un moment de banda el coronavirus, totes les crisis que se'n deriven i totes les males gestions que se n'estan fent, i gaudim, encara que només sigui per uns dies, d'aquesta especial llum que ens porta el setembre i que aquest any ha entrat juntament amb el calendari.

Pel setembre la inclinació del sol ja ha canviat i està un xic més horitzontal. Ho podeu notar si teniu alguna habitació orientada a migjorn perquè veureu que, si durant l'estiu la llum del sol no hi entra, ara ja comença a tafanejar-hi. Per altra banda, com que la calor ha minvat (i aquest any especialment, almenys aquests primers dies), no hi ha calitja, per la qual cosa l'aire és net i la llum es presenta clara i nítida.

En el meu record, a aquesta llum clara i temperatura agradable, s'hi afegeix l'olor de raïm trepitjat, ja que quan jo era petita a moltes cases es trepitjava raïm i l'olor que desprenia aquesta feina artesanal, impregnava tots els carrers del poble on vivia. Podem afegir-hi també l'olor de les figues madures que criden des de l'arbre estant: colliu-me! Encara que sovint ningú no els fa cas i cauen esclafant-se a terra... I encara hi ha una altra cosa: la mar presenta aquests dies unes aigües transparents, tranquil·les i càlides, delicioses per fruir-hi de tants de banys com es pugui.

Però encara hi ha més, ja que pel setembre comença un nou curs i s'han de preparar les coses: llibres, llibretes, llapis, gomes, estotjos, carteres, roba per anar a escola... (i aquest any, mascaretes... ai! Que he dit que no parlaria de la Covid-19!). Però aquest ritual preescolar, que en alguns casos dura una quinzena d'anys o més en el marc de la vida d'una persona, deixa un pòsit d'hàbit que, vulgues que no, comporta la idea d'encetar una cosa nova quan s'acaba l'estiu. Potser això de començar un nou curs, encara que no es tracti d'un curs escolar, queda ben incorporat en el subconscient. I he de confessar que aquesta idea de començar una cosa nova, a mi em fa molt més efecte pel setembre que no pas per l'any nou.

No obstant això, la tradició diu que pel setembre acostuma a ploure, encara que darrerament, amb això del canvi climàtic, ja no se sap quan toca què. Però el que sí que és segur és que, com diu la dita «agost i setembre no duren sempre»... i ni l'agost, ni el setembre, ni gairebé res no dura sempre... i esperem que aquesta moguda de la Covid-19, tampoc... Ai!, que he dit que no en parlaria...