Catalunya ostenta el dubtós honor de ser una de les comunitats autònomes amb un nombre més alt d’habitatges ocupats. I dins d’ella, la província de Girona n’és un dels màxims exponents. Es parla de la gran tradició -és el nostre un país de tradicions arrelades- del fenomen okupa i de la manca d’habitatge social com a causes principals del rècord. I no sembla que la situació pugui millorar si tenim en compte que, segurament propiciat per la crisi, a Catalunya seguim legislant per protegir les ocupacions de les cases atenent a les necessitats socials de les persones en situació de vulnerabilitat. Però ja no es tracta d’ocupar els immobles desocupats que els bancs i les grans corporacions tenen enteranyinats en els seus actius. Aquella batalla entre David i Goliat que fa uns anys havia aconseguit aglutinar la simpatia de la població, ha agafat una perillosa deriva d’atac a les propietats privades de la gent normal. I aquí la sensibilitat ja canvia i el problema preocupa.

La gent comença a estar farta de tanta condescendència i que es tracti de manera ostensiblement més privilegiada aquells que delinqueixen que els qui demanen el compliment de la llei. I s’indigna quan veu la lamentable inversió de rols de qui passa a convertir-se en delinqüent per no seguir els tediosos tràmits burocràtics en legítima defensa de la seva propietat privada.

Benvinguts al país de l’absència de culpes: la policia i els jutges no poden fer res perquè la llei no els habilita. A l’etern termini abans no es pugui passar els ocupes a disposició judicial si algun dia es fa, s’hi afegeix l’absència de les penes de presó per a aquells que atempten contra la propietat aliena i l’usurpen. Però els partits no canvien la llei perquè sigui més efectiva i els votants no sabem canviar els polítics perquè a la vegada canviïn la llei. O sigui que tothom ho ha fet molt bé però la problemàtica creix i perdura.

Semblaria que com a via pràctica per fer valer el dret a la propietat privada només queda la pressió il·legal contra aquells que ocupen. I per això proliferen les empreses antiocupes, que, no ens enganyem, són empreses legals que solen utilitzar mètodes poc legals per aconseguir el compliment de la legalitat.

Fins que algun dia, lamentablement no gaire llunyà -està per caure-, ens hàgim de lamentar de l’ús de la violència, de ferits o morts en alguna desocupació tumultuosa. Tot per un assumpte que es veia a venir, que tothom estava majoritàriament a favor de resoldre, però que no es va afrontar per part dels qui manen.