Hola! Soc en Pau. Tinc deu anys. Després d’un estiu una mica estrany, si ara em pregunteu per l’escola, només tinc una resposta: el que vull és tornar a veure els meus amics. Poder jugar amb ells, parlar-hi, explicar-nos secrets… Fer tot allò que fèiem abans del confinament. La tornada a l’escola és cada vegada més a prop i, la veritat, és que en tinc ganes. No fa tant somiava que l’estiu es fes etern, però després de molt de temps he vist que això no és per mi. He vist que d’allò de què tinc ganes és d’estar amb els meus amics.
Amb tot això del coronavirus, he estat molts mesos a casa, sense fer massa res i això dels deures virtuals… no ho he portat gaire bé. El meu dia començava més tard que quan anava a l’escola. Abans d’esmorzar podia veure una estona la tele, estirar-me al sofà i després beure’m la llet amb calma. M’ho prenia amb tanta calma que, fins i tot, tenia temps per jugar abans de dinar. Dinava i després seguia alguna classe d’aquestes online, però eren un rotllo. A més, quan acabaven havia de fer deures! A vegades, els pares no em podien ajudar massa perquè ells també en tenien, de feina. Amb tanta lentitud, tot això pot semblar molt entretingut, però hi havia molts dies que havia enyorat el ritme de l’escola.
Ara que sembla que hi hem de tornar, no ho veig molt clar. Crec que no serà com abans. Em semblarà tot diferent: l’arribada a l’escola, el fet d’estar sempre amb els mateixos companys, no poder compartir res amb ningú més que no formi part de la meva classe… No sé si em fa por o el dia que hi torni no en voldré sortir.
Fins aquí, totes aquestes frases podrien pertànyer perfectament als nostres infants si els preguntessim directament sobre el retorn a les escoles. De fet, ho són. Algunes d’aquestes expressions són d’en Pep, d’altres d’en Joan, d’en Marc, de la Joina… I és que ells són realment els protagonistes d’aquesta història. Són ells, els nens i nenes, els que han d’agafar el paper més important d’aquesta obra. És clar que sense els mestres, els directors i els que són una mica més amunt ells no hi podrien tornar a l’escola, però també hauria de resultar obvi que sense els més petits (i no tan petits) les escoles serien llocs buits on faltaria vida.
Si alguna cosa m’emporto d’haver tractat amb ells i d’haver-los preguntat què és el que més havien enyorat durant aquest temps és l’estima que es tenen els uns als altres. És cert que potser esperava alguna resposta diferent, variada, però ells em van ben demostrar que ho tenien clar. El que volen és anar a l’escola per trobar-se, per explicar-se alguna cosa més enllà de la pantalla i per socialitzar. Perquè els nens són éssers socials amb potència! Amb totes les excepcions, clarament.
Per això, i molt més, hem de ser al seu costat. Perquè necessiten sentir-se acompanyats, perquè tenen ganes de veure’s i perquè esperen anar a l’escola dins la normalitat més estranya dels últims temps. Ara més que mai els hem d’escoltar quan no se sentin còmodes, donar-los les màximes facilitats possibles i fer veure que les hores passen volant encara que hagin de portar mascareta. Al final, durant els mesos més difícils van ser ells els que van donar-nos una bona lliçó de vida. Ara, l’únic que volen és que els deixem tornar a veure’s.
Gràcies Pep, Joan, Marc i Joina per explicar-me la vostra experiència. Ha estat molt enriquidor poder parlar amb vosaltres. Que tingueu una bona tornada a l’escola!
