Fa pocs dies em comentaven que, per regla general, quan passegem pels carrers d'una ciutat no estem acostumats a mirar els edificis, sinó tot allò que està a la nostra alçada i poca cosa més. És més, segons quins carrers, i si són més estrets encara més, se'ns fan menys visibles les façanes d'edificis, normalment particulars, que solen descriure'ns de manera silenciosa una història, una època i, fins i tot, a vegades, un relat d'aquella ciutat.

Afirmava el poeta mexicà, i premi Nobel, Octavio Paz que l'arquitectura és el testimoni menys subornable de la història perquè no es pot parlar d'un gran edifici sense reconèixer-hi la seva història, cultura o la societat; és a dir, l'arquitectura ens permet trobar traces del passat encara que aquest no ens agradi. I és suficientment discreta com perquè no sempre ens n'adonem.

Posem un exemple a Figueres, en la qual podem trobar molts estils arquitectònics segons la seva època de construcció. Hi ha una arquitectura, fruit de la dictadura franquista, en què es pot apreciar des de la reconstrucció fins a l'anomenat desarrollismo, passant per l'autarquia. Evoluciona amb els anys, però manté uns aires que recordarien construccions d'altres països amb edificis d'aspecte molt sòlid, amb característiques que recorden vagament el classicisme per donar la sensació de poder i, especialment, consolidació d'aquest poder.

També si ens centrem en altres èpoques, com el segle XIX, podem trobar, a partir de la Rambla, el creixement d'una ciutat al llarg de tot un segle, a partir del neoclassicisme amb l'aparició d'un eixample que té com a eixos el carrer Sant Pau, Vilafant i Olot, tancant-se amb el carrer Col·legi. La formació lenta d'una ciutat en un moment d'expansió econòmica mai vista en època moderna. No només és el cas de Figueres sinó el de qualsevol ciutat de l'Estat, o de bona part de les ciutats d'arreu on es pot apreciar la seva evolució i història, a partir d'un esguard a quina ha estat la seva arquitectura al llarg del temps. Passa sovint que no ens adonem de la singularitat de l'arquitectura de les nostres ciutats, no l'acabem de valorar prou i no considerem -perquè no som experts- que a banda d'espais residencials o professionals també acaben essent un testimoni insubornable, que deia Octavio Paz, però també silenciós del nostre passat i, per tant, una mica de nosaltres mateixos.