La ciutat és dels ciutadans i ciutadanes, i és bo que sigui així, que se la sentin seva. És a dir, que no només sentin que hi contribueixen a nivell econòmic o simplement vivint-hi, sinó que se sàpiguen creadors de la ciutat, persones que estan escrivint el relat dels carrers i els edificis, de les places i dels racons amagats.

D'espais abandonats i lletjos, a Figueres, n'hi ha molts: parets grises i tristes, balcons que semblen a punt de caure, antigues botigues que sembla que no puguin renéixer mai. Sabeu a què em refereixo, oi? Alceu la mirada i ho veureu.

És per això que és una bona iniciativa que es potenciïn les pintures ciutadanes. Fa unes setmanes en van aparèixer unes de molt boniques al mur d'accés al Parc Bosc: amb liles, roses i blancs; unes línies juvenils i alegres, emoticones amb somriures i espirals en blanc i negre. També s'hi intueix la forma d'un ocell de color verd. Són boniques, aquestes pintures!

Quan, equivocadament, havia pensat que era una actuació aïllada, he vist una altra d'aquestes pintures a la carretera d'Olot, quan estava en procés de creació. I vet aquí una altra meravella: amb estil aparentment naïf, algunes figures humanes estirades com si descansessin, pintades amb colors diversos sobre fons rosat. Conviden a aturar-se i asseure's per contemplar-les.

Ho he fet. M'hi he estat mitja horeta. Una noia i un noi omplien les parets de contingut. Frescament i amb aparent senzillesa, com si pintar fos fàcil per a tothom.

Veure'ls així m'ha fet pensar en aquell Banksy misteriós que a final del segle XX va fer uns grafits genials i molt crítics en algunes de les ciutats més importants del món. En aquell cas, el mèrit era doble: per una banda, les pintures seduïen i eren punyents; per l'altra, la identitat de l'artista era un enigma. Qui carai s'amagava sota l'ombra de la caputxa? Quina cara feia?

El mèrit de les pintures del Parc Bosc i de la carretera d'Olot de Figueres és ben diferent però també és doble: fan agradable la vida al carrer; són atractives, fascinen. Oi que sí? I, així mateix, propicien que els mateixos artistes se sentin creadors de la ciutat, com aquell paleta que se sent satisfet de la casa que ha bastit.

No es tracta ara de valorar si els grafits són art o no. En aquest cas, em sembla evident que sí: no són gargots ni guixades maldestres, ni tampoc aquells missatges de filosofia barata que tots podríem escriure en una nit d'embriaguesa. Són bones pintures amb tots els ets i uts!

Si jo sapigués pintar, m'agradaria, ho confesso, que fos jo a qui proposessin un projecte com aquest, perquè així em sentiria un creador del relat de la ciutat. No ho faria tan bé com aquest noi i aquesta noia, perquè, per dibuixar com ells, cal tenir una mirada especial sobre la vida quotidiana. Tanmateix, m'hi esforçaria.